Ni La Vanguardia ni El Periódico tenen avui en portada una sola paraula sobre la situació de la llengua catalana a les escoles, que és la mateixa que en altres àmbits de la vida pública: de davallada. El Govern posarà en marxa un pla per revertir la conjuntura negativa per la llengua en una escala que recorda als plans de normalització de finals dels anys 80 del segle passat. De fet, les dades que aquest dijous van oferir els departaments d’Educació i de Cultura mostren que la immersió no acaba de funcionar. Això desmunta un dels grans papus de l’espanyolisme, juntament amb l’acció exterior de la Generalitat, els Mossos i TV3. El Punt Avui i l’Ara, en canvi, destaquen el tema a les seves primeres pàgines. No és el primer cop que es produeix aquest contrast, que ajuda a identificar quins afers fan bategar el cor de cada diari, què és el que motiva als seus editors, quin el és el retrat del país i de l’actualitat que presenten als lectors.

La portada és el gran indicador del que interessa o no interessa a un diari. No n’hi ha cap de millor. Potser en un altre temps, l'estat de vulnerabilitat de la llengua catalana hauria fet reaccionar aquests dos diaris —els més venuts— amb una sensibilitat diferent, tal vegada amb inquietud o preocupació. Aquest divendres no ha estat així. Els dos grans diaris catalans han dit en diversos moments de la seva història que tenien intenció d’explicar l’actualitat amb una mirada i una perspectiva catalanes. No és cap bestiesa ni despropòsit. Al contrari, s’entén perfectament. Aquest divendres, però, els fets no acompanyen aquelles paraules. Probablement no és només aquest divendres. Diràs que les notícies no tenen nacionalitat ni país i tampoc en tenen la mirada, la perspectiva o la sensibilitat. Certament que en tenen, de nacionalitat i país, i en més d’un sentit. No és el mateix que un diari de Barcelona t’expliqui la política espanyola a través d’una redacció de periodistes catalans que qualsevol altra alternativa. Per molt que et facis l’ofés o t’escandalitzis, és així, i quedi clar que aquí no es parla de millor o pitjor sinó de complir aquella promesa editorial. De prometre a complir hi ha molt a dir, diu la dita. Qui es cuidarà de la llengua catalana, matèria concreta que ens ocupa, si no se’n cuiden els diaris de casa?

Un parell de notes dels diaris de Madrid. La primera és la notable feina d’El País per desemmascarar la suposada bona gestió de la pandèmia de la Comunitat de Madrid sota el lema de la llibertat que branda la presidenta Isabel Díaz Ayuso. Madrid va ser la regió europea amb més excés de morts el 2020 (un 44%) en comparació amb la mitjana de defuncions dels quatre anys anteriors, segons les dades del Comitè Europeu de les Regions de la Unió Europea. (Al mateix rànquing, Catalunya és la vuitena amb un 27% més de morts). Aquests morts s’atribueixen tots a la covid. El diari progre parla ara d’una altra conseqüència de la gestió del covid-19 a Madrid: les llistes d’espera, les més llargues d’Espanya. Amb noms i cognoms.

L’altra nota notable és com El Mundo i La Razón volen fer passar la primera victòria parlamentària del govern espanyol en la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat com una humiliació o un sotmetiment a mans de la UE o dels aliats. Quins malànimes, quin mal perdre i quina mala bava. Per contrast, té gràcia el titular principal de La Vanguardia, que dona bola a la fanfarronada del PSOE d’oferir al PP els seus vots per aprovar els pressupostos perquè no s’hagi de valdre de Vox. Fa cosa que el principal diari de Barcelona no s’adoni que és només una bravata retòrica. Tothom té un mal dia.

LV

La Vanguardia, portada

EPC

El Periódico, portada

ARA

Ara, portada

EPA

El Punt Avui, portada

EP

El País, portada

EM

El Mundo, portada

LR

La Razón, portada

ABC

ABC, portada