Les portades d’aquest dimecres fixen els relats a l’entorn dels quals cada bàndol explica les negociacions per la investidura del candidat socialista Pedro Sánchez, que pren de les reials mans de Felip VI el relleu del fracassat president del PP, Alberto Núñez Feijóo. L’ABC recull a la primera plana com s'explicaran les coses al Madrid polític i mediàtic. D’una banda, el relat del Trio de la Benzina, que torna a jugar la carta de l’Espanya es trenca, etcètera, amb una variant antiga: la cantarella del “libres e iguales” formulada ja en temps del procés per Cayetana Álvarez de Toledo, la ideóloga intermitent del PP. El tabloide monàrquic ha aprofitat un esdeveniment organitzat per la seva empresa editora per fer d’altaveu de Carlos Mazón, el president de la Generalitat Valenciana, que ha dit que la seva proposta és “construir la unitat des de la pluralitat però en igualtat, sense acceptar vassallatges”. És una línia narrativa a la que ja s’apunten la majoria de televisions i ràdios de la capital d’Espanya i el kommentariat associat.
La frase de Mazón és un embarbussament, sí, però té una mica més de gràcia que les proclames habituals amb flaire de Varón Dandy, regust de sol y sombra i soroll de sabres. La referència medieval també és interessant. El vassallatge era la relació pactada entre dos nobles, en la qual el vassall s’encomanava al senyor amb un jurament de fidelitat (l’homenatge, com el que es veu a la foto a Carles d’Orléans), amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, a canvi, generalment, d’un domini territorial en benefici o en feu. A Castella, a més, era comú un tercer tipus de vassallatge: el retribuït. Curiós com la història pot explicar la cultura política actual.
A l’altra banda, Pedro Sánchez, que ven el seu peix —l’amnistia a què l’obliguen els independentistes— com un exercici de “generositat i lideratge” a la seva compareixença davant la premsa després de ser rebut pel rei d’Espanya. No hi va sortir l’expressió ensucrada “agenda del retrobament”, però no descartis que hi surti, perquè fa empipar molt l’independentisme. El País, que és el diari madrileny que s’esforça per seguir aquest relat, afegeix al seu títol principal la referència de Sánchez que el referèndum no es toca ni, encara menys, es negocia, i proclama al món que l’amnistia no serà el ronsal que portarà lligada l’autodeterminació, que és el papu espanyol per excel·lència. Com volent dir: cedeixo però no tant. És magnífica la foto de portada d’El País, on es veu Sánchez fent una cara entre espantat i malfiat.
Els diaris de Barcelona fan tot el que poden per no seguir la polarització madrilenya. La Vanguardia emet bones vibracions amb la possibilitat que el govern de Sánchez duri tota la legislatura. No hi ha res que engresqui més aquest diari que la triada diàleg, moderació i estabilitat, la campana de Pàvlov mental que fa salivar els seus editorialistes i comentaristes. L’Ara fa un títol administratiu d’un tema del qual ja se n’ha parlat molt: Sánchez donarà l’amnistia però ignorarà el referèndum.
El Periódico s’excita amb la possibilitat que Junts bescanviï un ajornament de l’amnistia a canvi d’alguna “compensació”. A sota d’aquest títol, hi ha una foto del sidral que viu la xarxa de Rodalies per segon dia consecutiu, com volent dir: aquí teniu una “compensació”. El Punt Avui és l’únic diari que gosa obrir amb aquest caos ferroviari, gràcies a les dades demolidores dels informes de la Generalitat i la Cambra de Comerç de Barcelona: els retards s’han duplicat els últims 10 anys, Rodalies ha fet perdre 65.000 dies de feina als usuaris l’any passat, que es va tancar amb una mitjana de dues incidències diàries, etcètera. Valia la pena obrir el diari amb aquesta misèria miserable que sí que té als catalans sotmesos a vassallatge. Cada dia.
