Les portades expliquen la derrota d’Alberto Núñez Feijóo en el debat d’investidura de dues maneres. Unes parlen de fracàs a seques, sigui directament, com la de l’Ara (“Feijóo fracassa”), o recaragolant una mica més la lletra i el dramatisme, com El País (“Feijóo topa amb la majoria del Congrés: 172 sís, 178 nos”), que clava el punyal i el fa girar un xic, com els experts. En aquest grup hi ha també El Punt Avui, que fa un repicó amb la frase famosa de Pedro Sánchez en negar-se a cedir la presidència del govern a Rajoy ja fa uns anys (“Feijóo, no és no”). Es fa una mica estrany que la portada s’adreci directament al candidat, però tothom deu haver entès la gràcia.
Explicar com un fracàs l’avinentesa del candidat del Partit Popular aquest dimecres és, però, una mica trampós. Per la seva parcialitat. Feijóo sabia que tenia perduda la investidura des de la mateixa nit de les eleccions. Aquell dia també va saber que estava en risc el seu lideratge al capdavant del PP en veure al balcó de la seu central Isabel Díaz Ayuso de vermell sang, vermell Madrid —Feijóo i la resta anaven de color blanc— mentre la plebs l’aclamava ¡A-yu-so! ¡A-yu-so! i s’allargava l’ombra de Pablo Casado. És possible que l’argumentació del candidat t’hagi sobtat. Ha dit que podria ser president (“tengo los votos a mi alcance”), però que no vol, perquè no se sotmetrà a Puigdemont i Bildu. Si no vol ser president, per què puja al faristol a defensar un programa i un govern? La resposta a aquesta pregunta és la raó de ser de la farsa de la investidura, que no té res a veure amb el govern d’Espanya, sinó amb la supervivència política de Feijóo i el seu seguici.
Això és el que volen explicar els diaris que han sofisticat més el títol de portada. No t’ho diuen amb tanta claredat, però tu tens la sort de tenir el Quioscos & Pantalles al teu servei. La Vanguardia compensa aquest dijous el títol de dimecres i fa quedar Feijóo com un estadista, perquè ha estat capaç d’anar a perdre la investidura per “afermar-se en el PP i consolidar el seu paper de líder de l’oposició”, com diu el diari de la Diagonal. La foto de Dani Duch és gairebé tan bona com la de dimecres i mostra un Feijóo victoriós i energètic a la sortida del Congrés. No és la foto de perdedor de dimecres, on semblava un senyor gran que no recorda on ha deixat el cotxe i mira el tiquet cancel·lat amb por que se li esgotin els deu minuts per treure’l i que es quedi tancat al pàrquing.
El Periódico potser és millor i tot. Fa un joc de paraules amb un punt jeroglífic (“Feijóo qualifica la seva derrota al Congrés de victòria política”) i rebla al subtítol (“…surt de la votació que tenia perduda…com a ‘líder indiscutible’ de la dreta”). Posats a malpensar, potser celebren que Feijóo sobrevisqui —o el presenten com el timbaler del Bruc— perquè l’alternativa (¡A-yu-so! ¡A-yu-so!) és pitjor. No és parlar per parlar. La crònica principal de La Vanguardia d’aquest dijous sobre el debat està travessada per aquest fil argumental. Un tercer relat del segon dia del debat d’investidura és el que fan els diaris del Trio de la Benzina. És el mateix que el dia anterior, que és el mateix que el dia anterior, que és el mateix del dia anterior.
