El Mundo diu avui en portada, en un retall a una columna, que Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, ja la van advertir al 2016 per subvencionar entitats a les que ella és afí. Com volent dir que ella ja sabia a què s’exposava si no deixava de fer-ho i que mereix tot el que li pugui passar. És un argument que encara s’escolta sovint al Parlament en relació als presos polítics i exiliats independentistes. Aquest raonament va paral·lel a un altre també ben peculiar, del que n’és addicta una certa tertuliania: “És molt gros el que van fer!”, s’exclamen. “Molt gros” no és cap categoria penal, ni jurídica, ni tan sols una valoració objectiva o imparcial que mereixi gran consideració. És més aviat una estimació privada i personal —sovint travessada d’emocions i/o visceralitat—, d’uns fets, d’unes accions. Que a algú li suposi un trasbals gran i un escàndol enorme l’actuació d’uns tercers no indica que aquests actes siguin delicte, un crim mereixedor de “retret penal”, com en diu la gent de lleis.
Per justificar aquesta potinga intel·lectual i moral s’han fabricat artefactes avariats com el “cop d’estat postmodern”, per exemple. Representa que és una manera de donar un cop d’estat que el codi penal no contempla, però que “és tan gros” que cal construir-lo com un cop de debò per a que rebi la condemna i els càstigs dels cops de debò.
D’aquesta manera de raonar —diguem-ne també postomoderna?— n’han viscut i en viuen gairebé tots els diaris a l’hora d’informar sobre fets com els suara esmentats, i no diguem a l’hora d’opinar sobre ells. Avui també apareix en alguna portada (la d’El Punt Avui) que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit investigar l’anterior Mesa del Parlament per haver permés el debat sobre la independència de Catalunya, la corona espanyola, etcètera. Ahir també es va saber que el Tribunal de Cuentas espanyol (un organisme administratiu, malgrat el nom) ha embargat als presos polítics béns valorats en 4 milions d’euros. “És que és molt gros el que ha fet aquesta gent!”; “és que se’ls va avisar!”, va repetint la fracció del kommentariat a qui no fan fred ni calor les penes de 9, 10, 13 anys per accions polítiques; els exilis; la ruïna econòmica i personal dels condemnats; la interferència dels jutges en la vida política; la por que tot això escampa…
A què ve aquest sermó? A que fan mal efecte les portades que es sorprenen que la política “s’enfangui”, com diu El País, o “es crispi”, segons La Vanguardia. Els dos diaris semblen un nen desconcertat en descobrir que el bestiota baladrer que escridassa l’àrbitre des de la banda és el seu pare. També és curiós veure el seu espant selectiu. S’escandalitzen de la trifulga entre Pedro Sánchez i Pablo Casado però toquen amb fredor iniquitats més incòmodes, com el cas de Teddy Bautista, l’expresident de la SGAE a qui ahir van absoldre després de deu anys —deu anys!— de procés. O el retard en la la vista dels ERTO i els acomiadaments de què informa El Periódico. Almenys El País ho tenia fàcil. En lloc d’esglaiar-se (“És molt gros, això!”) del femer polític madrileny, podia haver titulat pels fets de què parla al subtítol: “Sánchez i Casado s’acusen de corrupció i voregen el debat de la pandèmia”. Ho diu tot. La democràcia és cridanera, confusa i espessa, bé que ho sabem tots. La fa suportable que ens l’expliquin sense hipocresies.
