Sempre s’ha dit que notícies són les males notícies. L’exemple típic és que la majoria dels avions del món aterren correctament cada dia i això no mereix cap titular, mentre que per un que de tant en tant s’estavella es fan grans desplegaments informatius —sempre que s’estavelli a prop de la ciutat on s’edita el mitjà o hi viatgin uns quants veïns de la ciutat en qüestió. Aquest dimarts, donar una ullada a les portades dels diaris l’una al costat de l’altra fa un efecte d’allò més catastròfic, perquè cada una té una mala notícia diferent. El conjunt fa feredat i t’agafa un punt de fred a la sang i ganes de repetir Sant Marc, Santa Bàrbara, Santa Creu no ens deixeu. La Vanguardia s’espanta pel “sisme mundial a les borses”. Un sisme és un terratrèmol, i perdó per la sobreexplicació: quedi remarcat que no es tracta de qualsevol cosa, sinó d’un sotrac persistent i destructor. Es veu que els operadors del casinet dels inversors i les empreses s’han esfereït amb la inflació i una de les repercussions pitjors és que s’enfila la prima de risc del deute públic espanyol. Fa venir nostàlgia de la crisi del 2008, oi? Que en feia de temps que no en sentíem a parlar, de tot això! Serà el moment de refrescar els coneixements tan durament adquirits en aquells moments amargs. El Periódico crida l’atenció sobre el problema del soroll als carrers de mitja Barcelona i parla de “la ciutat que no pot dormir” per culpa, sobretot, dels bars, les terrasses (que vindria a ser el mateix que els bars) i els botellots (que, conceptualment, també). És a dir, que mentre La Vanguardia obre la seva mirada al món i a la butxaca dels potentats, El Periódico s’enfoca en la pròpia ciutat i la salut de la seva gent.
Seguim amb les males notícies. El Punt Avui explica que ara Esquerra Republicana lliga els seus vots al Congrés dels Diputats al fet que el govern espanyol s’apressi a invertir i desenvolupar les infraestructures promeses a Catalunya, etcètera. L’Ara et vol impressionar amb l’ensulsiada final de la candidatura catalana als Jocs Olímpics per la raó final i definitiva que el president d’Aragó no s’hi presta, no li agrada. Això és el que té ser català avui en dia. Abans, quan no era complicat, era cansat o tot alhora. Avui no ha deixat de ser tot allò, però és també ser perdedor i, malgrat tot, afanyar-te a mantenir l’estatus de minoria a la teva pròpia casa, que és com si els mateixos catalans demanessin viure a Catalunya com en una mena de vedat de caça permanent.
Cap dels diaris catalans d’avui fa gaire cas en portada a les eleccions regionals a Andalusia. En canvi, els diaris de Madrid en van plens. Especialment el Trio de la Benzina, que veu com le jour de gloire est (gairebé) arrivé perquè el PP aconseguirà governar Andalusia i es confirmarà el que fa quatre anys semblava un miracle que mai es repetiria. Els tres diaris coincideixen a dir que Pedro Sánchez ha perdut la sort i que si la patacada és prou considerable, haurà de canviar el govern. Ara ho diuen així, però a mesura que s’acosti el diumenge que ve, dia de les eleccions, no concretaran dient que cal fer fora als ministres de Podemos, etcètera. El País tanca aquest dia de notícies, de males notícies, amb una altra de més relleu (o profunditat): PSOE, PP i Vox es neguen a limitar la inviolabilitat del Rei tal com proposa el PNB. Els nacionalistes bascos s’han agafat a l’anomenat “esperit” dels pares de la Constitució, que entenien la immunitat reial circumscrita exclusivament als actes públics del monarca però no a la seva activitat privada. Doncs ja veus. Els lletrats del Congrés diuen que la proposta del PNB és inconstitucional, esmenant la plana als mateixos redactors de la Constitució. A aquest “informe tècnic” s’agafaran els partits dinàstics per mantenir la inviolabilitat total del Rei. Es veu que la Constitució ens la vam donar entre tots, però se l’han acabat quedant els lletrats del Congrés, als que no ha votat ningú. És un país molt xulo, Espanya.
