Espanya va informar ahir al món que ha aconseguit comptar els morts per la covid-19. El comptador ha romàs aturat dotze dies. El Ministeri de Sanitat no explica per què i tampoc raona els desajustos amb les dades de les comunitats autònomes —que han informat puntualment—, les rectificacions de la sèrie històrica o els canvis de metodologia. El mateix Financial Times ha deixat d’informar d’Espanya en els seus gràfics, els més acreditats entre els mèdia. El departament de Salvador Illa (la única autoridad competente) tampoc no ha sabut quadrar la diferència amb les dades del Sistema de Monitorització de la Mortalitat, que registra un excés de 43.360 morts entre el 13 de març i el 22 de maig i el mateix període d’anys passats. Com els morts per covid-19 entre aquelles dates són 28.313, segons la xifra actualitzada aquest divendres, hi ha més de 15.000 dels que no se’n sap la causa. Només la Xina es comporta així amb les dades de la pandèmia.

És d’aquest desori que informen o es queixen avui en portada una pila de diaris.

No n’hi ha prou. Els diaris fan curt. La incompetència en la gestió de les dades —saber qui ha estat víctima de la malaltia—, no és la pitjor deficiència dels manaies de Madrid, malgrat la forta càrrega emocional de la xifra. És només un símptoma d’altres mancances en la gestió de la pandèmia, de les que l’editorial d’aquesta santa casa en fa avui recompte.

Com que el ministeri de Sanitat només suma els morts verificats via test PCR, la confusió en les dades apunta a una altra qüestió, clau en el control de la pandèmia: l’absència d’un pla de tests eficaç i suficient que, a més, ha d’incloure la traçabilitat dels contagis. Si no es fan prou tests ni als morts, com serà entre els vius? Si el mer registre de dades acaba en aquesta barrija-barreja, com es poden gestionar bé les compres d’equips de protecció individual, com s’organitzarà el sistema de vacunació quan el remei estigui a punt? Confiarà la Unió Europea en el govern espanyol a l’hora de condicionar els fons de reconstrucció? Què passarà en la segona onada de la covid-19 que s’espera a finals de la tardor? Com s’afrontarà la colossal patacada econòmica i social que ve?

Els diaris de Madrid, sempre cridaires, protesten pel símptoma però poc s’ocupen de la malaltia. A França, on el president Macron aviat va centralitzar la gestió de la pandèmia, la premsa (aquí Le Monde i més Le Monde, aquí Libèration) aviat va fer examen de consciència, tot lloant els avantatges del sistema descentralitzat i cooperatiu alemany —Alemanya, la seva nèmesi—. Aquí s’ha qüestionat als gestors, però no el model, un dogma inatacable.

La premsa de Barcelona, que s’ha interessat menys en aquests afers —tal vegada per esquitllar-se de les baralles político-mediàtiques madrilenyes, interminables i fastigoses—, s’haurà d’espavilar, ara que la Generalitat ha recuperat les competències que el govern central li va arrabassar via estat d’alarma. Potser un bon punt per arrencar la feina és el pla de retorn a les aules pel curs que ve, com apunta La Vanguardia. La “represa” o la “nova normalitat” seran només paraules que el vent s’endú si no hi ha represa i normalitat a les escoles, incloses les que atenen necessitats especials, i les universitats.

EM

ABC

LR

EP

LV

EPC

EPA

ARA