La presidenta del Banc Central Europeu, la francesa Christine Lagarde, acaba de traslladar en videoconferència amb els caps d'Estat i de govern de la Unió Europea, que està per arribar el pitjor després de la pandèmia i que les previsions per a l'eurozona són dramàtiques pel que fa a la caiguda del PIB, i sobretot a la destrucció d'ocupació. La confessió de Lagarde coincideix en el temps amb el fracàs del president Consell Europeu, el belga Charles Michel, i de la presidenta de la Comissió Europea, l'alemanya Ursula von der Leyen, que no han aconseguit cap avenç, després de quatre hores de reunió, per establir les bases del repartiment del pla de recuperació econòmica postpandèmia. Es tracta d'aquell ambiciós pla de 750.000 milions d'euros i dels quals Espanya espera rebre 140.000 milions d'euros, una quantitat certament important, però que té en la lletra petita una equació que no serà fàcil d'encaixar: solidaritat, inversions i reformes.

Sobretot no serà fàcil perquè el capítol de les reformes acabarà sent la pedra angular dels diners europeus i, si tenim en compte que el que ara s'acordi no serà efectiu fins a l'any vinent, a partir de la tornada de l'estiu és quan començarà a cruixir de forma simultània l'increment imparable de l'atur amb mesures imposades des de Brussel·les. Si a aquests pronòstics econòmics de Lagarde, Michel i Von der Leyen s'hi sumen les previsions sanitàries del director general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, sentenciant que la pandèmia s'està accelerant, després que s'ha registrat la xifra de casos més gran en un sol dia -això sí, molt lluny del continent europeu-, el còctel de tot plegat no pot ser més explosiu i la desorientació dels polítics, més gran. Són tants els fronts als quals s'ha de donar resposta simultàniament que els governs o bé hi arriben tard o fan aigües amb els fulls de ruta. Tot queda fiat al descobriment d'una vacuna, que un dia arribarà, però no sabem pas quan, i que no deixa de ser una esperança a mitjà termini més que una resposta immediata.

Aquí, a Catalunya, hi ha almenys cinc grans carpetes, tres d'econòmiques i dues sanitàries. D'entre les primeres, evitar la caiguda total del turisme, impedir que l'escandalós nombre de treballadors amb un ERTO -més de 700.000- acabin en un ERO i garantir un retorn a l'escola el més normalitzat possible. Les dues carpetes sanitàries són un seguiment de la traçabilitat dels contagis que obligatòriament ha de ser ràpid i excel·lent i, d'altra banda, fer provisió de material sanitari per als brots que sens dubte es produiran, encara que certament en desconeixem absolutament la dimensió. Sabent, a més, que en alguna d'aquestes carpetes, les que requereixen fortes injeccions de diners, només s'hi podran fer actuacions pal·liatives, perquè poc o gens s'hi pot efectuar. Ho acabem de veure amb l'anunci de Pedro Sánchez al turisme, un sector al qual ha promès 4.262 milions d'euros en avals i ajuts, i que ràpidament ha estat considerada una xifra del tot insuficient pel sector, que calcula les pèrdues en més de 80.000 milions d'euros.

L'altre dia, un polític ja retirat i que havia ocupat responsabilitats importants durant anys, em confessava no tenir-ne cap nostàlgia i es remetia a la situació que viuen ara els seus successors enmig de lideratges molt més febles i permanentment qüestionats. Caldo de cultiu per als populismes i això, unit al risc d'explosió social i a l'augment de la pobresa, mai no acaba bé, comentava.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat