La Vanguardia carrega fort contra el president Quim Torra per donar la raó al diputat cupaire Vidal Aragonés, que va recordar ahir a la sessió de control els resultats de les actuacions policials de la setmana passada. Torra va estar d’acord amb Aragonés en les xifres —les mateixes que ha publicat tothom, inclosa La Vanguardia—, i en la descripció de les accions dels cossos de seguretat —les mateixes que ha publicat tothom, inclosa La Vanguardia. L’editorial qualifica Torra de no apte per a president de la Generalitat, diu que té als Mossos empipats i que li sega l’herba sota els peus al conseller d’Interior, Miquel Buch, en no donar suport decidit a les intervencions policials en els avalots d’aquests dies.
Va tot una mica agafat pel pèls, com es veu pel títol de l’editorial (“La Generalitat ha de donar suport als Mossos”). Buch i altres consellers han sortit a donar suport als Mossos uns quants cops aquests dies. El titular d’Interior ho va tornar a fer ahir mateix, al Parlament. Serà que aquests consellers no són part del Govern de la Generalitat? Serà que el diari es deixa endur per la interpretació que vol donar al moment i/o per les ganes de veure Torra lluny de Palau, i acaba agafant el rave per les fulles? És una llàstima, perquè hi ha fets per a explicar les dissensions entre el president i el conseller: l’Ara en dona tota mena de detalls i context en una magnífica crònica sobre com diversos consellers van aturar les intencions de Torra de forçar la dimissió de Buch. Amb els fets, l’Ara explica millor la fragilitat del Govern que La Vanguardia amb els seus arabescos interpretatius.
L’Ara i El Periódico s’han estimat més posar en primer pla les reclamacions als agents polítics de Foment i Pimec, dues de les tres patronals catalanes rellevants: resoldre el conflicte amb diàleg i negociació i restablir la pau social. La tercera patronal, Cecot, ho va fer dimarts. La Vanguardia destaca que reclamen “seguretat jurídica”. Aquesta tria retrata el caràcter de cada diari.
Misteris de Madrid
Entre la premsa de Madrid cal remarcar el títol principal de La Razón. És un misteri perquè no se sap on vol anar a parar. Quin sentit té trompetejar una obvietat com que la majoria del cens electoral no havia nascut o tenia menys de 15 anys quan Franco va morir?
Clarament, el diari ens vol dir alguna cosa. Potser li sembla que si dos terços dels votants són “post-franquistes”, la resta no ho són i, per tant, no es pot dir que Espanya és franquista. Això cal descartar-ho, perquè saben bé que ser franquista no depèn d’haver nascut en temps de Franco, com aquest mateix diari demostra sovint. Potser vol treure-li importància al fet que avui es traslladen les restes del dictador —els franquistes no són tants, no us poseu així, etcètera—, però aquesta interpretació casa malament amb el fet que és el diari que més portades ha dedicat als avatars del trasllat. Potser és al contrari i ho vol destacar, però llavors el títol hauria de ser l’oposat (“Un terç dels votants encara és franquista”), com volent dir alerta, tu, que s’indigna al 36% del cens electoral. Potser és que arrenquen una sèrie on ens informaran del percentatge del cens electoral que és “post-colonial”, “post-republicà” o “post-napoleònic”. És complicat.
L’ABC diu que els CDR són ETA. A “l’exclusiva” del tabloide monàrquic només li falta dir que els CDR esmorzen nadons rostits, com proposa —sarcàsticament, atenció— A Modest Proposal, un pamflet que Jonathan Swift va escriure el 1729 sobre el conflicte entre Gran Bretanya i Irlanda. En fi. Diu Ignacio Sánchez-Cuenca que el somni del nacionalisme espanyol més intransigent és que el nacionalisme català es torni violent. Doncs ja està tot dit.
