Societat Civil Catalana vol fer pagar als membres del Govern de l'1-O els 87 milions que va suposar l’enviament de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil a pegar als votants del referèndum. El Tribunal de Comptes, que va acceptar la denúncia de SCC i d’Advocats Catalans per la Constitució, ja ha citat a declarar els membres d’aquell Govern i 27 alts càrrecs més. Si es confirma la infracció, activarà l’embargament de béns preventiu i determinarà les quantitats que ha de pagar, de la seva butxaca, cada un dels autors de la suposada malversació. És el que va passar amb Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, obligats a pagar 4,9 milions d’euros per la consulta del 9-N.
L’únic diari que dona relleu en portada a aquesta cruel punició és El Punt Avui. A la resta no se’n canta ni gall ni gallina.
El Tribunal de Comptes, malgrat el seu nom, no és un òrgan judicial. És l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol administració, organisme o empresa públiques i dels partits polítics. Creat per la Constitució del 1978, és part de la xarxa d’institucions —des del Tribunal Constitucional al Consell d’Estat i fins la Junta Electoral o l’Agència de Protecció de Dades, etcètera—, amb funcions supervisores, assessores o legals, els membres de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després, en l’acció de govern. La seva composició és política: la decideixen les Corts espanyoles, en funció de les majories que les componen. Alguns en diuen l’Estat profund, el deep state.
La denúncia de SCC no és només una variant ferotge del cornut i pagar el beure. És una música semblant a la de les causes obertes pel franquisme, en què es condemnava per rebel·lió —en molts casos amb pena de mort— als detinguts republicans, capgirant la realitat per a justificar la repressió, perquè qui s’havia aixecat contra l’ordre legítim eren els mateixos que detenien, jutjaven i executaven. Als milers de represaliats que no van ser morts o exiliats, a més, els van arrabassar béns i propietats i els van excloure de la vida civil —és a dir, se’ls va arruinar i inhabilitar. La gent, sense tanta cerimònia jurídica, en dirà venjança, revenja, represàlia. Si s’hi posen malament poden recordar Joan Sales —ell mateix va patir aquella repressió— i l’expressió “filldeputisme històric” amb què l’escriptor i editor descrivia aquesta mena de comportaments al seu amic Màrius Torres.
Ganyols a Madrid
La preocupació dels diaris madrilenys, però, és una altra. Avui s’alarmen perquè el Tribunal Constitucional “trenca la unanimitat sobre el procés”, com diu El País a la seva portada. Tres jutges han emès vots particulars contraris a la presó preventiva de Junqueras —i també, en un cas aliè al procés, però no a Catalunya, sobre un contenciós sobre el dret civil català.
La tan preuada unanimitat és “una pràctica que no és pròpia del sistema, no apareix en cap regulació ni és d'ús comú en els tribunals del país”, explicava per aquí Elisa Beni. “Es tracta més aviat —afegia— d'una actitud originada a l'Audiència Nacional i que ha estat assumida pel Tribunal Suprem [i el Constitucional] quan es tracta de sentències que, com no els fa res de dir, afecten 'qüestions d'Estat'. O sigui, a les sentències amb càrrega política”.
L’alarma d’aquests diaris —l’ABC ja fa dies que ganyola, El Mundo i La Razón s’hi afegeixen fort avui— prové d’una raó molt simple: la justícia europea sol emparar-se en els arguments dels vots particulars per reformar o anul·lar les sentències que revisa. D’aquí ploren els titulars d’El Mundo (“La divisió del TC aplana el camí del procés a Estrasburg”) i La Razón (“El TC es divideix i dona una basa a Junqueras a Estrasburg”) i l'ABC ("ERC pressiona perquè els colpistes no hagin de pagar multes").
Tot plegat il·lumina el concepte que tenen aquests diaris de la justícia i dels tribunals. En tot allò que fa a Catalunya, la condemna unànime ha de ser la norma, no perquè sigui ajustada a la llei, sinó perquè convé políticament. És el lawfare, el dret i la justícia com a arma de guerra, com a càstig de l’enemic, com a revenja. Per a ells, la unanimitat és l’equivalent de l’omertà, el silenci que protegeix tota vendetta mafiosa.
