Dos titulars expliquen l’estat de la política espanyola avui. L’ABC diu en portada que la nova normalitat és pactar, alliçonant indirectament al Partit Popular i la seva estratègia de la confrontació, que ahir va bandejar en sumar els seus vots als del PSOE i Unidas Podemos, Ciutadans i PNB, per aprovar el decret de la nova normalitat. La Razón ho matisa, dient que és un acord forçat per la fragilitat de la situació econòmica i les “pressions internes i externes”, que no permeten fer al PP l’oposició que tocaria. Amb això i la foto dels lleons del Congrés encaixant les urpes que publica el tabloide monàrquic —mal exemple de distanciament social, tot sigui dit— ja ho tens tot vist.
La versió barcelonina d’aquest esperit de concòrdia te la fa El Periódico, amb un titular mig alegroi i un xic nostàlgic que celebra el retorn del consens, concepte taumatúrgic que fa vibrar la premsa de la capital com el dring d'una campana feia salivar el gos de Pàvlov.
Fixa’t que El País ho dona petit després d’insistir en el “consens” per terra, mar i aire, inclús dedicant una setmana seguida de portades a fer quedar els dels PP com uns mals espanyols pels seus tripijocs a Brussel·les amb el fons de reconstrucció europeu. Aviam, d’una banda, tenen una exclusiva, molt interessant, sobre el decret que regularà el treball a distància. És lògic que l’esbombin a tota portada. De l’altra, no fer sang és potser un premi al PP per portar-se bé. O no: un pensament malèvol el tenim tots de tant en tant. A l’editorial (“El sí del PP”), però, no s’estan de recomanar als de Casado que deixin de banda la crispació i contribueixin a “la reacció de la nació espanyola davant la seva crisi més greu dels últims decennis”. No cal ni llegir entre línies.
Pedro Sánchez, que no fa ni una setmana semblava un zombi, s’ha fet una nova majoria que li permet tirar endavant una legislació que, entre altres coses, consolida la recentralització de l’Estat a voluntat —excepte per a Euskadi, a qui els sis vots del PNB han blindat l’autonomia i encara hi sortiran guanyant competències. A més a més, Sánchez fa setmanes que no necessita ERC ni per dissimular, cosa que cancel·la els arguments del tipus “es ven Espanya als independentistes” i etcètera, idea que fa riure als diaris catalans però que té força entre el kommentariat madrileny i, en fi, mortifica qualsevol espanyol de bé.
Només tres diaris tenen en primera pàgina la concessió del suplicatori a la diputada Laura Borràs perquè la condemni (ai no: perquè la jutgi) el Tribunal Suprem. Són El País, que fa l’efecte que ho fa més per la foto —la millor imatge de les portades d’avui—. Els altres dos són El Punt Avui i l’Ara, que faria estrany si no ho tinguessin en portada. Ni La Vanguardia ni El Periódico —ni la resta dels diaris madrilenys— se’n fan ressò ni per dir que els independentistes estan barallats com gats. La ignorància és el millor menyspreu, diuen.
Aquestes portades fan pensar si en la nova normalitat política espanyola l’independentisme no hi pinta gran cosa, excepte per anar desfilant pels tribunals, mentre les eleccions a Catalunya les convoca el Tribunal Suprem i del govern se n’encarreguen a Madrid a base d'estats d'alarma.
El Mundo és l’únic diari que queda en la trinxera de la confrontació. Avui castiga Podemos amb una informació de poca substància sobre un cas que no tindria més significació si no fos per la bola que li dona aquest diari, tantes vegades —avui també— òrgan oficial de la “policia patriòtica” o, com també en diuen alguns, la “brigada política”. Llegint la resta del titulars de portada se’l veu un diari enrabiat i rabiós, que protesta per tot i al qual res no li agrada: les mesures de control als aeroports “no serveixen per a res”, la ministra Montero fa marxa enrere amb la “taxa Google”, el govern espanyol pacta allargar els ERTO in extremis… Així tot. Renoi, quin mal humor —i quina manera de badar.
