Hi ha un dring d’alegria i alleujament a les portades dels diaris de Madrid. També als de Barcelona, encara que se’ls noti un pèl més tensos. Semblen jugadors als qui han arribat bones cartes en un mal moment de la partida. El fervor contingut de la premsa madrilenya prové de dos esdeveniments que li sumen: la decisió de Ciutadans d’aixecar el veto als pactes amb el PSOE, i la davallada de Podemos i aliats, debilitats per fer-se pagar el seu suport als socialistes. L’ABC en fa un resum adient: Cs diu ara a Sánchez que ja ho veurem amb l’objectiu de rendibilitzar el seu paper de frontissa en autonomies, ajuntaments i diputacions. El País, El Mundo i La Razón, entre títols i subtítols, vénen a dir si fa no fa.
Els dos factors els hi sumen perquè deixen als independentistes arraconats, sense capacitat de fer valer els seus escons al Congrés i, menys encara, el seu poder de foc municipal i autonòmic, que pot ser fàcilment aïllat i/o sotmès via tancament de l’aixeta econòmica —com de fet passa—, i per la via judicial, com s’ha vist al Congrés la setmana passada.
Els diaris s’ensumen una situació gairebé ideal. Els indepes tenen la seva representació guanyada a cop de vot —com a qualsevol altra democràcia!, segueix la cançó— però estan condemnats a l’esterilitat, no només per les seves dissensions. Ningú no els ha de menester. La seva capacitat d’obligar al govern espanyol a fer-los cas, menys encara a negociar, és gairebé nul·la —conclou el relat que es desprèn d’aquelles portades.
Ni tan sols Podemos i associats poden pressionar al PSOE en altra direcció, doncs els socialistes tenen altres suports a mà. A sobre, dos catalans presideixen Congrés i Senat, escolti. Si tot això és el que va explicar Sánchez a Macron ahir a la nit, la causa indepe queda com un afer de malcontents que es queixen per vici —com els vostres armilles grogues— que el govern de Rajoy va irritar amb una pèssima gestió. No cal fer-ne cas, creu-me, Emmanuel. Anem als afers seriosos, pensem en Europa.
Barcelona, una anècdota
A la vista d’aquest panorama, que l’Ajuntament de Barcelona caigui en mans del sobiranisme té una rellevància descriptible. Per això els diaris de Madrid ni se’n ocupen, almenys en portada. Per a ells pesa més la batalla interna al PP, Casado contra Feijóo, on es dirimeix el futur de l’oposició.
De l’Ajuntament de Barcelona se n’ocupen els diaris de casa, esclar. La Vanguardia i El Periódico, que ahir semblaven resignats a la victòria d’ERC, revifen avui. La paraula clau —els dos la fan servir— és “oberta”, en referència a l’alcaldia. Maragall encara no ha guanyat, diuen. Hi ha altres opcions, ni que sigui al preu de mantenir Ada Colau, tan criticada sempre des del diari del Godó. Els poders fàctics s’han animat. Els seus peons encara tenen un parell de moviments per capgirar la partida i, de pas, collar a l’alcaldessa de la gente, perquè un pacte com el que es proposa —i de fet l’ha proposat la mateixa La Vanguardia— no sortiria gratis a la lideressa. Per paga, els comuns que tracten amb més respecte al món sobiranista (Asens, Pisarello…) ja no són prop de l’alcaldessa, a qui no reca dir que mai pactarà amb JxCat alhora que no descarta el suport extern de Manuel Valls.
Una cosa s’ha guanyat en una i altra premsa: rebaixar el to bel·ligerant que han fet servir, cada un al seu estil, en el decurs del llarguíssim cicle electoral. És l’hora dels pactes, diu El Punt Avui, en un altre sentit, més neutral —o més ingenu. Els pactes també són el tema de la resta de diaris, certament. Hi deixen anar més mala llet, però: s’hi val qualsevol pacte si es tracta d’inutilitzar l’independentisme, al que les seves portades apunten com canons.
