Com l’Argentina, Podemos s’ha convertit en sinònim de crisi permanent. La llei de Murphy traslladada a la política: quan creuen que no poden caure més baix, ho aconsegueixen. Aquests dies es compleixen cinc anys de la seva eclosió. El 25 de maig del 2014 aspiraven a aconseguir-ho tot, a "assaltar cels". El 26 de maig del 2019 no aspiren a gaire cosa. De fet, han perdut el poc poder del qual disposaven.  El cap qüestionat aquest dilluns de ressaca electoral no és el de Pablo Casado, sinó el de Pablo Iglesias, que pel camí també ha perdut tots els companys de viatge. I també pot haver perdut l’últim tren a la Moncloa, amb un Pedro Sánchez reforçat. No han faltat els retrets i els laments en aquestes hores tan greus conseqüència de les eternes batalles internes, però també per moltes expectatives frustrades.

Sense anar més lluny, l’espai polític del 15-M ha perdut els seus dos bucs insígnia: el Madrid de Manuela Carmena i la Barcelona d’Ada Colau. En el cas de la capital espanyola ho ha fet amb un Pablo Iglesias que durant les hores prèvies al 26-M no demanava el vot per l’alcaldessa, sinó pel candidat d’Izquierda Unida. També ha perdut l’alcaldia de Saragossa, amb un daltabaix descomunal. A València continuarà Joan Ribó, de Compromís, però sense cap regidor de Podemos al consistori. Curiosament el més ben parat ha estat l’alcalde de Cadis, José María González Kichi, el més allunyat de les batalletes del carrer Princesa de Madrid.

A la Comunitat de Madrid les coses no han anat gaire millor. Les esquerres tenien la primera oportunitat d’arrabassar la Real Casa de Correos al PP després d’un quart de segle. Però la batalla d’egos va portar a la competició interna entre el Más Madrid d’Íñigo Errejón i el Podemos d’Isa Serra. El resultat ha estat dos escons més per al bloc de la dreta i l’extrema dreta. A més, la pugna la va guanyar Errejón de forma contundent, per vint contra set escons.

L'ona sísmica també ha arribat a la resta de comunitats, on com a molt aspira a jugar un paper subaltern. Als parlaments de Castella La Manxa i Cantàbria s’ha quedat sense representació. A Madrid ha perdut vint escons; a Castella i Lleó i Aragó, nou; a Astúries, Navarra i La Rioja, cinc; i a Múrcia, Balears i Canàries, quatre. Cinc anys de la seva eclosió es troba a la unitat de cures intensives.

Els retrets van arribar amb l'escrutini que encara no havia finalitzat. Van arribar com sempre: en públic i a través de Twitter. "Les clavegueres van convèncer Errejón perquè trenqués Podemos. T'ha merescut la pena, Íñigo?", li preguntava l'exdirigent del partit Juan Carlos Monedero. L'interpel·lat també replicava a les crítiques: Podemos no pot "tirar pilotes fora" i ha de fer autocrítica.

No ha estat fins aquest dilluns al migdia que Pablo Iglesias ha comparegut per a admetre els resultats desastrosos. No ho va fer durant la nit electoral. Però d’autocrítica, dels motius que han portat a aquesta debacle electoral sense pal·liatius, n’hi ha hagut ben poca. Com a molt que “té clar que la divisió resta i la suma multiplica”. Una roda de premsa de només deu minuts.

El secretari general de Podemos ha descartat la dimissió i ha remarcat totes les comunitats on seran decisius. I continua reclamant a Pedro Sánchez --reforçat novament a les urnes-- un govern espanyol en coalició en contra del govern espanyol monocolor que volen els socialistes. Però Iglesias és conscient que el seu poder negociador no pot cotitzar més a la baixa del que ho fa ara.

El mateix José Luis Ábalos s'ha encarregat de recordar-li aquest dilluns a la tarda. Ha demanat a la seva formació que siguin "realistes i humils" després de la desfeta electoral. Si bé ha evitat descartar com a ministre el nom del secretari general de Podemos, sí que ha limitat el seu oferiment a un govern "d'orientació socialista" on s'hi podrien incorporar "independents i progressistes", però no gaire cosa més.

Haurien de passar moltes coses perquè Pablo Iglesias acabés sent ministre. A Ferraz ja han vist que el rei va despullat.