Avui festegen els que ahir ploraven. Avui xalen els que fa pocs dies es lamentaven de la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de declarar eurodiputat a Oriol Junqueras —i de retop a Carles Puigdemont i a Toni Comín— i tot ho veien una humiliació a Espanya i la seva justícia. Avui, en canvi, és el dia que el Parlament Europeu “s’alinea” o “dona suport” o “respalda” la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’inhabilitar Junqueras. És el que té el periodisme de hooligans, que explica els avatars del cas com si d’un combat de boxa es tractés. Ara el meu toca la cara de l’altre —quin gran cop!— i ara l’altre castiga la cara del meu —és un cop baix! Així van les portades d’avui i de tots aquests dies.

Perquè el més calent és a l’aigüera. El Parlament Europeu i el seu president no podien fer ahir altra cosa que cancel·lar l’acta de Junqueras. Estan obligats a respectar les decisions judicials de cada estat membre i a “prendre’n nota”, que en l’argot comunitari vol dir executar-les i “sense demora”, és a dir, tan ràpidament com pugui. “El Parlament [Europeu] no disposa de cap marge d’apreciació en aquesta matèria”, diu la doctrina jurídica europea, establerta en la sentència del cas C-208/03 P, que enfrontà Jean Marie Le Pen contra el Parlament Europeu. En afers com que ara es ventila, “el paper del Parlament no és declarar la vacant de l’escó sinó, simplement,  prendre nota de la vacant ja declarada per les autoritats estatals”. 

Per això són foc d’encenalls tots aquests titulars —com el de La Razón, el d’El Periódico o el d’El Punt Avui— que, amb histèria futbolera, volen transformar un tràmit obligat en una decisió política de la cambra europea. A la decisió del Suprem encara li queda un bon tros per córrer a les sales del Tribunal General de la UE i del seu superior, el TJUE. La partida és llarga, per molt que s’escarrassin les terminals mediàtiques d'uns i altres en vendre victòries inapel·lables abans d’hora.

Com acabarà la cosa? No se sap. El que sí que es coneix és el criteri de l’Advocat General de la UE i el del TJUE, que no han canviat, com tampoc l’esperit del president del Parlament Europeu, David-Maria Sassoli. Tampoc es poden modificar ja les seves actuacions —ni les del Suprem, que no fan gaire gràcia a Luxemburg.

Fer portades a cops de puny o triant els fets que convenen al relat fabricat prèviament fa molt mal servei a la informació —i a la realitat.

Dos guerres més

L’altra guerra de les portades es lliura per la composició del govern de Pedro Sánchez. La caverna no li dona treva, ni cent dies de gràcia ni un sant remei de Déu. El govern de coalició disposa, però, de diaris més favorables, que procuren presentar els 23 ministeris amb un color més agradable, com fa El País (qui l’ha vist i qui el veu), que parla de ministeris “tècnics”, de “fort perfil econòmic”; o El Periódico, que en diu “govern amb nervi econòmic”, etcètera; o La Vanguardia, que qualifica de “pesos pesants polítics i econòmics”, una hipèrbole benintencionada ad maiorem Sánchez gloriam.

El tercer front del dia: la inhabilitació de Quim Torra com a diputat. Mentre la caverna festeja “l’expresident”, La Vanguardia diu que el “es defensa del Tribunal Suprem”. Com? El Suprem no ha decidit res —de moment— sobre el fons de la qüestió, només ha refusat les cautelaríssimes que demanaven suspendre la decisió de la Junta Electoral Central. Ja veurem què passa. Aquesta és una batalla que tot just comença. Calma.

Entre tant soroll de togues, però, passa desapercebuda la notícia que el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya s'enfila a més 33.000 milions, que és la diferència entre l’aportació dels catalans i el que els va retornar l’Estat espanyol entre 2015 i 2016. Avall, que fa baixada.

LV

EPC

EPA

ARA

EP

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat