La majoria de portades dels diaris d’avui ja dicten sentència més que expliquen què va passar al judici. És difícil no pensar en els malnoms de "Periodisme d’Estat" o "fiscalia mediàtica", encunyats per descriure el periodisme togat que acciona les guillotines de paper. Ahir ja s’havien afilerat amb l’acusació i avui només es tractava de preparar el terreny i el públic per a la condemna, amb una selecció de frases que encaixés amb el retrat del culpable que venen pintant a la cara del president de la Generalitat. Dit d’una altra manera: si la sentència fos absolutòria, esclataria el cap dels seus lectors i la feina seria seva per explicar-se.
Entretant, a la premsa estrangera, el cas queda retratat d'una altra manera, menys solemne i ceremonial: "Jutgen el president de Catalunya per penjar llaços grocs independentistes en edificis públics", diu el molt britànic i conservador The Daily Telegraph:
L’Ara és l’únic que destaca les raons de Quim Torra: va desobeir perquè veia l’ordre il·legal, perquè considerava que la Junta Electoral s’extralimitava en ordenar-li retirar la pancarta i perquè creu que el TSJC el sotmet a un judici polític. El Punt Avui s’ho agafa de manera semblant, però més a la valenta, amb un titular èpic: Torra planta cara.
L’afany de la resta de la premsa queda palès en la selecció de paraules i en el to dels titulars. Torra “es riu de l’Estat” (ABC), “el màrtir Torra” (La Razón), “desafiant” (El País), “desacatament” (El Mundo), “s’autoinculpa” (El Periódico). Amb una mica més de traça —perquè rarament és un diari que ofèn— La Vanguardia retrata Torra com un desobedient que assumeix la condemna, però igualment s’estalvia en els seus titulars de fer una mínima referència als arguments de la defensa del president.
En aquests diaris, Torra queda presentat com una mena de rebel professional sense solta ni volta i no com algú que pot donar raons per explicar la seva actuació, tant si agraden poc o molt, més o menys, massa o no gaire. Torra ho fa, segons es dedueix d’aquestes portades, per algun vici amagat, per algun odi ocult. Ja ho diu la dita: creu el lladre que tothom roba.
