La Vanguardia i El País, els diaris espanyols més institucionals, han decidit avui dissimular la gruixuda crisi que suposa l’enfrontament entre el cap de l’Estat i l’Executiu espanyols perquè aquest ha impedit a aquell de presidir l’entrega de destinacions als 62 jutges de la LXIX promoció, dels que 56 es queden, si us plau per força, a Catalunya. Aquesta cerimònia és tan important com ho era l’entrega de despatxos als nous oficials de l’exèrcit, institució que ara té poca relació amb el poder real, gràcies a Déu. El Rei, però, no s’ha estat de transmetre el seu malestar al, diguem-ne, comandant en cap dels jutges, Carlos Lesmes, i a la resta del, diguem-ne, nou exèrcit monàrquic.
Malgrat tot això —o potser a causa de tot això— un i altre diari obren portada amb el desori de la pandèmia a Madrid i el desafiament de la presidenta regional, Isabel Díaz Ayuso, que es nega a estendre les restriccions com li demana el govern central, amb qui ha partit peres. No pateixis que ningú parla d’aplicar el 155 a Madrid (ni se’n parlarà), encara que d’aquesta actitud malarega d’Ayuso en depenen moltes vides. Bonito es mi padre pa que le toquen el sombrero, que deia un castís.
Bé. La pandèmia és important, però avui es fa una mica estrany que aquests dos diaris aigualeixin l’embolic institucional —que no surti fum per la xemeneia— especialment La Vanguardia, que ahir aplicava el criteri contrari. Ahir era més important noséquina maquinació del Govern que la crisi sanitària a Madrid. Avui la crisi sanitària a Madrid passa pel davant del xoc entre el Poder Executiu, que surt del Congrés votar pels ciutadans, i un Cap de l’Estat que no l’ha triat ningú (aviam, sí que el va triar algú però ara fa lleig de dir). Es fa estrany.
Guerra de faccions
La resta de diaris fa tema principal del xoc del team Rei+Jutges contra el govern espanyol. El Punt Avui vol fer una broma que no acaba de tenir gràcia. L’Ara, en nou paraules, explica de forma gairebé rodona el moll de l’os del conflicte.
El Mundo, l’ABC i La Razón —la fiel infantería— s’escandalitzen a favor de Felip VI i s’inventen persecucions, ofensives i vets socialcomunistas a la reial persona que no documenten. És la retòrica de finestreta i garita que ja coneixes. El Mundo destaca una frase del discurs de Lesmes que explica la peculiar mentalitat del poder judicial. Parla del especial vínculo constitucional de la Corona con el poder judicial. No hi ha res de tot això a la Constitució (almenys a l’espanyola), però embolica que fa fort. En qualsevol cas, queda clar que els jutges s’enyoren molt fort del Rei i viceversa.
Un antic delegat de la Generalitat a l’exterior, bon coneixedor d’aquesta roba, explica que Espanya, com a còpia dolenta de França, no és una burocràcia meritocràtica nodrida pels millors alumnes de les superbes Grandes Écoles, sinó una burocràcia hereditària, sostinguda amb els descendents i hereus escampa de les famílies de sempre. És una simplificació, esclar.
Les portades d’avui són una mena de comunicats de guerra entre les faccions de l’Estat Profund (sense conspiranoies, sisplau): dels que sostenen que l’Estat és una democràcia representativa, com pronuncia la Constitució, i dels que mantenen que es tracta d’una monarquia judicial, com indica la pràctica política típica. Una guerra entre els que pensen que els electes tenen l’última paraula i els defensors del poder final dels alts funcionaris, càrrecs cooptats, concursats, meritats o heretats.
Els diaris espanyols, en aquest context, són més de marcar la temperatura del poder que de vigilar-lo. Juguen més a la proximitat als que manen i menys a apoderar als ciutadans amb informació. És una constant històrica. Passa a d’altres països, encara que segurament no són els que agafaries de model. Naturalment, hi ha excepcions, poques —alguna etapa d’algun diari, algun moment diferent, més rebel i ciutadà— en la dècada dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat, quan semblava que la premsa agafava una trajectòria més neta. Llàstima. Avui, de tot aquell foc en queden cendres fredes i alguna brasa que encara crema, aïllada i solitària.
