Sant Jordi ha anat millor del que s’esperava, sí, però l’efecte a les portades és desolador. Es veu molt bé a les fotos d’El Punt Avui, que comparen les Rambles l’any passat i enguany, i també a les imatges de La Vanguardia i El Periódico. L’Ara du una foto diferent, molt maca, on es veu en segon pla una infermera que somriu molt. Somriu amb tanta potència que l'instant de felicitat traspassa la mascareta.
La resta de la realitat que es mostra a les portades fa una pinta irreal, fantasmagòrica, com el Sant Jordi d’enguany. Sembla que no pugui ser. Els tests no es fan amb l’amplitud que demanen els epidemiòlegs. Justeja la provisió de material de protecció a metges i sanitaris i també als ciutadans. El pla de desconfinament canvia cada poques hores, si és que n’hi ha algun. Les víctimes de la Covid-19 no es comptabilitzen bé. No se sap com s’acabarà el curs a les escoles i universitats. Els instruments de socors econòmic a empreses, comerços i autònoms són confusos. Hi ha prop de quatre milions de treballadors sotmesos a ERTO. Etcètera.
Encara n’hi ha més, en l’ordre diguem-ne democràtic i institucional. Hi ha un bon grapat d’actuacions desproporcionades i dubtoses dels cossos de seguretat que patrullen pel carrer —per sobre dels drets i llibertats de la gent i amb l’empara del govern espanyol—. No són pocs els tribunals i jutges que es posen a fer de polítics, malgrat que prou feina tenen, atès que la justícia fa un mes que està paralitzada perquè la digitalització mai no s’ha fet i no es pot teletreballar. Les autonomies tenen suspeses de fet —i gairebé de dret— les seves competències.
Tot això, dit així, sembla la fi del món. No ho és. Però és real i pot documentar-se fil per randa amb nombrosos casos concrets, gens anecdòtics. A les portades d’avui de La Razón i d’El Mundo, per exemple, en tens algun. En fi, que si sumes les primeres pàgines dels últims quinze dies, se li veuen les costures a la única autoridad competente que gestiona la pandèmia. Ho reconeix a El País Pedro Duque, el ministre de Ciència, Innovació i Universitats: “No teníem plans concrets i operatius per a una pandèmia”. No diran que no estaven avisats, si més no des del 2015.
Per paga, la UE no es posa d’acord en com instrumentar el pla de reconstrucció econòmica d’un bilió i mig d’euros. Els diaris, en un exercici de voluntarisme, la veuen mig plena, i destaquen que els Estats s’han posat d’acord que s’han de posar d’acord en com es gasten els diners. Però l’acord encara no hi és i no s’espera fins a mitjans de maig.
En vista que venen mal dades, el govern espanyol volia vestir la núvia amb la narrativa quixotesca que resumia aquell titular d’El País de fa dos dies (España y Alemania abren paso a un pacto anticrisis en la UE). Com que tot aquest relat avui no s’aguanta per enlloc, per més que s'hi escarrassi la ministra d'Exteriors, ja en fan circular un altre, que és el que apareix simultàniament, igual de petit, a les portades d’El País i La Vanguardia. El PSOE, expliquen, busca acords de baix a dalt, des dels ajuntaments i les autonomies, per sostenir-se d’una manera més cooperativa, més inclusiva. Les dues portades parlen de “pactes” i “acords”, dos conceptes que per a aquests dos diaris són com la campana del gos de Pávlov: només d’escoltar-los, saliven, amb l’esperança que les coses siguin com abans, com antes. Els propers dies en sentiràs a parlar molt, de tot això.
