El que més crida l’atenció de les portades d'avui és l’entrevista que li fa El País a Hoesung Lee, president de l’IPCC, el grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic. No és la notícia més gran, però té a veure amb les dues més importants, almenys per als diaris sensats: les greus mesures restrictives de drets i llibertats que són part del remei per aturar els contagis de la Covid-19 i l’atemptat islamista a Niça, cruel i brutal. (També crida l’atenció que gairebé hagi desaparegut d’escena l’operació Volhov, que semblava la fi del món i, de moment, té moltes opcions d'acabar com altres casos engegats pel mateix jutge: en fum i miralls).

Hoesung Lee diu que, per la pandèmia —com pel terrorisme, val a afegir—, a les democràcies occidentals no els ha tremolat el braç a l’hora de prendre “mesures radicals” contra el cor dels seus principis: confinaments, tancaments, restriccions dels drets de mobilitat, reunió i manifestació; suspensió de l’activitat de sectors econòmics sencers, tractaments mèdics ajornats, aïllar les famílies, obligar la gent a tapar-se la cara en públic, organitzar un fons de reconstrucció europeu prèvia mutualització multinacional de part del deute per finançar-lo, saltar-se o ajornar el control parlamentari dels governs (El Mundo, amb el seu dramatisme fanàtic d’adolescent en diu portazo al Congreso) i atorgar-los poders extraordinaris, desmuntar o desactivar governs regionals, tancar fronteres, fer lleis ad-hoc, etcètera, etcètera, etcètera.

El científic sud-coreà posa negre sobre blanc que altres desafiaments que sacsegen el planeta, com el canvi climàtic —o el terrorisme, val a dir— reclamen mesures tan radicals com les que s’han adoptat contra la pandèmia. Que només les magnituds de la pandèmia i el canvi climàtic —o el terrorisme— són comparables ja ho han dit analistes, científics, líders i xerraires il·lustrats, des del mateix Hoesung Lee, el Papa Francesc i Noah Yuval Harari. La pregunta és si les nostres societats, davant d’aquests reptes que posen en risc el planeta i la civilització, acceptaran la càrrega que suposa acarar-s'hi en termes de limitacions de drets i llibertats i els trasbalsos econòmics associats. Si més no, quin volum de càrrega estaríem disposats a assumir? Això és el que planteja Hoesung Lee. Ja era hora que algun diari obrís aquest meló.

Una manera d’abordar-ne la solució seria el que proposa en diverses entrevistes la historiadora i periodista francoalemanya Géraldine Schwarz, autora de Los amnésicos: historia de una familia europea. La pandèmia és una oportunitat per reinventar-nos, diu Schwarz, que insisteix en la responsabilitat personal. “Seria un gran error pensar que els canvis per a millorar carreguen sobre l’esquena de les institucions. […] Cal enfrontar les pròpies responsabilitats: si aquest sistema econòmic crea desigualtats socials, si és devastador amb el planeta i les persones, també ho és perquè nosaltres mateixos el nodrim com a consumidors, com a contribuents i com a votants”.

Schwarz no ignora que calen líders. Ella pensa en Angela Merkel. “Ha demostrat que es pot gestionar una crisi de forma brillant sense deixar de ser un líder democràtic exemplar: amb transparència en els processos de presa de decisions, amb diàleg i accions concertades amb ministres, Parlament i els Länder; i amb transparència. Sense paternalisme, sense infantilització, sense arrogància, sense dificultats innecessàries”. Aquesta mateixa setmana tothom ho ha pogut veure. Per si de cas, van uns clips de vídeo recents d’ella:

Què té a veure aquesta excursió amb les portades dels diaris d’avui? Doncs que informen de que venen mal dades. De nous confinaments i que la pandèmia va que cau. Són portades tristes, dures, crues; i si els diaris no volen, no poden o no saben brindar a la gent una mica d’esperança i de propòsit, aquesta columna sí que ho vol fer.

LV

EPC

EPA

ARA

EP

EM

ABC

LR