Avui les portades deixen fer un entremès de comentaris. Pels que no han fet l’EGB, un entremès era un plat d'embotits, formatges, tonyina, olives i altres acompanyaments que venia abans dels plats principals. (Potser només dient un poti-poti de comentaris ja servia). Abans, però, cal agrair a El País que ens doni una notícia de veritat: el Ministeri de l’Interior de Fernández Díaz va espiar Bárcenas. Ho acredita un fotimer de proves. L’exministre, que fa temps es fa passar per badoc, fins i tot s’ha sentit a dir pel jutge que estava a la lluna de València: Usted no se enteraba de nada, li ha engaltat el magistrat. Se suposa que és irònic, perquè en les trobades amb Daniel De Alfonso bé que ho entenia, el que li explicaven —seria ministre però ruc, no. Potser troba a faltar el fiscal que li afini.
Tornem a l’entremès. Un primer comentari consistiria a posar el dit a l’ull d’El Periódico, que fa dos dies va titular la detenció de “l’estat major de Puigdemont”, en l’imaginatiu cas Volhov, com si s’acabés el món. Avui, que han deixat anar a tots els detinguts i la fiscalia fa el ronso amb el cas, el diari no li diu al tema ni bèstia què hi fas aquí. Fa dos dies era gravíssim i avui no? Com quedem? L’Ara i El Punt Avui, que també li van dedicar el títol principal a la cosa, avui ho maten a la mateixa altura. Al diari dels Moll, ni una ratlla.
També fa pensar una mica l’absència a tantes portades dels aldarulls al voltant de la plaça de Catalunya de Barcelona en acabada la mani de perjudicats per les restriccions de la covid-19, negacionistes de la pandèmia i ultres. El Periódico i La Vanguardia en fan la foto principal. Què haurien fet les portades de Barcelona i Madrid si la mani hagués estat d’indepes? Potser hauria estat terrorisme. Tot això és portada-ficció —un xic de demagògia no pot molestar ningú, menys encara un dissabte. El que seria molest i de poc criteri és insinuar si no és apologia del terrorisme o de la violència enardir als manifestants des del tuiter.
Fa riure el titular de l’entrevista que fa El Mundo a Juan Luis Cebrián, l’exdirector fundador d’El País i després president del Grup Prisa, que mossega la mà que l’alimentava. Diu que “el PSOE és clientelista i això és la fi d’un partit”. Ho sabrà ell, que n’ha estat un dels principals clients. Esclar que després de tants anys profitosos d’aquesta societat de socors mutus, Cebrián deu pensar que ja li podem anar al darrere tocant el flabiol. És el segon cop que apareix al diari rival, sempre per dir-ne de gruixudes. A l’anterior, el febrer del 2017, l’entrevistava Cayetana Álvarez de Toledo y cierra España, a qui va dir que a Catalunya calia aplicar-hi el 155, enviar-hi la Guàrdia Civil i que acabés pidolant l’estatut, l’amnistia i compassió. Com se li veuen les maneres de vencedor.
La Razón es doctora avui en obstinació pel seu títol principal. El diari es queixa que les comunitats autònomes apliquen el seu propi criteri a la gestió de l’estat d’alarma i que això “desconcerta als ciutatans”. Aviam si ens podem entendre. És que Espanya està organitzada, estructurada, muntada així. Constitucionalment i amb els estatuts d’autonomia, que els especialistes en dret de la cosa integren en el “bloc constitucional”. Però no cal recórrer als manuals de dret. Com pot desconcertar-se una senyora de Cadis per la gestió de la covid que fa la Xunta de Galícia? Que no els repassa ningú els titulars, a La Razón? O és que usted no se entera de nada?
