Té gràcia comparar La Vanguardia amb El País, aquest dijous. El diari barceloní clava perfectament el seu personatge (moderació, equanimitat, ponderació), amb un repartiment minuciós i equitatiu de l’espai —text i fotos— entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, que ahir s'enfrontaven en el debat d'investidura al Congrés dels Diputats. A cada líder li és atribuïda una foto, la meitat del títol i un dels dos subtítols, tots ells estrictament descriptius, com un atestat policial però sense els gerundis i els girs del burocratès. “Sánchez defensa el diàleg i Feijóo troba la investidura un frau”. És el mètode del diari per preservar l’equilibri, l’estabilitat, l’exactitud en la proporció. Que no hi hagi a la tassa més cafè que llet. L’efecte que fa és que no vol explicar el debat d’investidura sinó estalviar-se la feina d’elaborar un relat amb sentit i nervi de l’esdeveniment que va produir-se aquest dimecres, que no pot relatar-se només com un elegant intercanvi de parers entre rivals.
La tècnica del diari de no arriscar-se per no incomodar ningú consisteix a repartir la realitat en meitats exactes, ni per a tu ni per a mi, una manera de renunciar al compromís i al risc d’explicar les coses tal com són. Traslladen als lectors la tasca feixuga de contestar les preguntes que realment es fan. La prova més clara de la poca actitud de La Vanguardia és que, en tota la portada, només un sol cop, en un subtítol, apareix la paraula “amnistia”, que és el tema del tema en aquest debat d’investidura. Fa pinta de ser una omissió del tot deliberada, perquè sembla impossible i és molt difícil de creure que provingui d’una inadvertència o d’una badada. El diari aposta per promocionar el concepte “diàleg” —una de les campanes de Pàvlov que el fa salivar—, que és el mateix motiu pel qual Míriam Nogueras, de Junts, ha pentinat Sánchez en el debat, deixant-lo inquiet i tens.
El País, en canvi, al títol principal només dona espai al discurs de Sánchez i el centra en la raó de l’amnistia: és el preu de mantenir fora del govern espanyol els ultres, el motiu que el PSOE dona a Junts perquè voti el seu candidat a president. És una llàstima que l’amnistia —que des de fa una setmana ha encès “mitja Espanya” i causat remarcables aldarulls davant les seus del PSOE— quedi en tan poca cosa, tot just una moneda de canvi, i amb el sentit capgirat. En aquest diari i en la resta, fora d’El Punt Avui, no hi ha esment a la tensió i el malestar entre Junts i el PSOE: els de Puigdemont han amenaçat amb no votar cap altra proposta d’un eventual govern de Pedro Sánchez.
El candidat socialista els hi té la moral molt menjada a la dreta mediàtica madrilenya, que ja no sap com explicar-se el fenomen que anomenen sanchismo. A còpia de fer títols amb interpretacions i no sobre els fets, els diaris del trio de la benzina ja no saben com explicar què ha passat aquest dimecres al Congrés dels Diputats. Els títols de portada semblen preparats a la bestreta, al marge dels esdeveniments o fins i tot en contra. Les versions del debat d’investidura són tan recaragolades i sorolloses que costen molt d’entendre. Què vol dir “agreuja la fractura entre espanyols per tapar l’amnistia”? Què significa “aixeca una ‘tanca’ davant de mitja Espanya”? De quin “radicalisme” i de quina “crispació” parlen?
En el seu cap, la incapacitat d’Alberto Núñez Feijóo per aplegar una majoria —via urnes o via pactes postelectorals— és un defecte de Pedro Sánchez. Aquestes consignes rabioses de míting per ceballuts exposen més les seves dèries, prejudicis i neguits que el contingut i la substància del que aquest dimecres es ventilava a la cambra baixa espanyola. El Mundo, La Razón i l’ABC semblen tres pacients que recapitulen la seva vida a la consulta del psicòleg i acusen de les pròpies angoixes i traumes a la família, als amics, als col·legues… ignorant inconscientment que potser el problema és seu, en la seva mirada, en la manera com el seu cap treballa la realitat, en l’actitud amb què es resisteixen a fer les paus amb els fets.
