A l’hora de presentar els esdeveniments d'aquest dilluns, el títol de l’Ara és el millor resum i el que més en evidència deixa el govern espanyol i el Tribunal Suprem: el dia que Pedro Sánchez confirma els indults, el Consell Europeu demana alliberar presos, exiliats i, per extensió, els 3.300 encausats en relació a l’1-O. Ahir deuria ser un dia dur a moltes redaccions, especialment les del Trio de la Benzina, que si venien indignades de la performance matinal al Liceu (“Sánchez claudica”, sentencia l’ABC), a la tarda s’han trobat que l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa afegia sal a la ferida en aprovar l’informe que demana la llibertat dels presos polítics, la retirada de les euroordres contra Carles Puigdemont i els exiliats i la fi a la persecució judicial de l’independentisme. De poc serveix menystenir la institució (“no és la UE”, diuen alguns), menys encara ignorar-ho en portada (com fa El País) o aigualir-ne la transcendència en vendre-ho com “un informe favorable als indults”. No és pas d’indults que parla el Consell, no.
L’informe és dur i molt específic. És fàcil llegir-hi entre línies, sense interpretar gaire, que considera la sentència del Suprem política, desproporcionada i basada en un excés de creativitat processal i penal; diu que els presos són presos polítics; que es tracta d’un afer polític que s’ha judicialitzat malament, etcètera… Per paga, l’informe emparella Espanya amb Turquia. La votació deixa encara menys espai a la interpretació: 70 vots a favor de l’informe, 28 en contra, 12 abstencions.
És dur per a aquests tres diaris —i també per a El País, La Vanguardia i El Periódico— haver d’explicar ara que, mira, aquell procés judicial i aquella sentència que semblaven l’epítome de la justícia impecable sense vencedors ni vençuts, no ha passat l’examen del Consell d’Europa, la principal organització en defensa dels drets humans i de l’estat de dret del continent, a la qual pertanyen els 47 estats europeus tret de Bielorússia, on tot això dels drets humans és una llengua morta.
Per això et trobes aquests títols tan solemnes i emfàtics amb la frase buida de Pedro Sánchez de “començar de zero”, tan ensucrada, a El País i La Vanguardia, o “l’aposta pel diàleg” d’El Periódico. En pàgines interiors et trobaràs columnes i tribunes prospectives sobre el futur, però cap examen sobre el passat. Tal vegada els dies que venen en trobaràs algun, qui ho sap. Tampoc gaire espai per a l’informe del Consell d’Europa. Sorprèn. És possible que en aquests diaris creguin que es pot començar de zero alguna cosa? Que la memòria és vana, banal, venal? Difícil. Fer un diari implica donar a les seves edicions una continuïtat informativa que atorgui sentit als fets d’avui, que lliguen amb els d’ahir i es projecten en els de demà. La política —o qualsevol altra activitat humana— no és un seguit d’instantànies desconnectades, esdeveniments sense relació mútua que topen els uns amb els altres com cotxes en una pista d’autos de xoc. Ni el temps —l’oratge— es comporta sense una certa lògica complexa. Menys encara les persones. En fi. Potser aquests diaris xiulen i miren al sostre perquè el Consell d’Europa, que assenyala sobretot al Tribunal Suprem, també els assenyala a ells, col·laboradors en la fabricació i difusió de la narrativa sobre el procés i l’1-O que ha acabat amb 3.300 presos, exiliats i encausats, narrativa que ha estat posada en solfa per la principal organització en defensa dels drets humans d’Europa. Amb poc o molt entusiasme, uns més per obligació i altres més per devoció, els diaris van contribuir al relat que ara es desfà a Estrasburg. Un dia difícil a les redaccions, sí.
BOLA EXTRA. El jutge del “cas Neurona”, Juan José Escalonilla, ha tornat a tancar la investigació per administració deslleial contra la gerent i el tresorer de Podemos perquè l’acusació no ha sabut provar res. Podemos serà el que sigui, però ja és la catorzena o quinzena causa contra seu que s’arxiva els últims tres anys. Queda dit perquè sap greu si t’has fet un embolic de tants cops com aquestes causes fake apareixen a les portades del Trio de la Benzina. Això: res, com totes les altres.
