Desanima molt llegir un dia i un altre les mateixes coses a les mateixes portades. Desanima i cansa. Aquest divendres fins i tot és pitjor perquè allò que publicaven uns aquest dijous ho publiquen avui uns altres. Arriba un punt que el portadòleg no sap quina cara fer, què dir. Què pot explicar, si ja ho va explicar ahir o fa deu dies? És desesperant. Molt desesperant. Especialment si són mentides de les que tothom s’adona. El Mundo diu aquest divendres la mateixa bòfia que l’ABC de dijous: el PP ha acabat “amb l’exclusió de l’espanyol a València i les Illes”. Això és la lletra gran. En un subtítol —la lletra petita, que és on t’enganyen i no materialment, sinó perquè en aquella tipografia minúscula i tediosa s’hi diuen les coses importants i no les llegeixes per mandra i fastigueig—, en un subtítol, deia, el diari hi afegeix un detall molt remarcable, per aclaridor: que ha estat gràcies als pactes amb Vox que el PP ha gosat carregar-se algunes mesures que protegien els catalanoparlants que volen parlar la pròpia llengua igual que els espanyols la seva: amb el metge, amb el mestre, amb el carter.
La principal mesura abrogada és l’exigència de saber català (o valencià, tant se val) per ser funcionari. Si el funcionari no en sap, com podrà adreçar-se-t'hi o com podràs adreçar-t’hi si no és renunciant a la teva llengua? Qui exclou qui? Adonar-se de tot això, fer-se càrrec de la realitat bàsica, és una mena d’urbanitat social que s’aprèn amb un mínim de seny, una cortesia gairebé espontània inclosa en el quotidià de la vida a casa, amb els pares. És part d’actituds i destreses tan elementals, fins i tot vulgars, que s’ensenyen soles, com qui diu. Rentar-se la cara, cordar-se les sabates, fer servir la forquilla. Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa.
L’ABC, a més, hi insisteix aquest divendres, en un títol que té aire de queixa i tot: “El pacte valencià de PP i Vox és més exigent que el balear”, com si a les Illes els haguessin perdonat la vida. A l’avantítol s’hi llegeix: “Desmuntar el nacionalisme lingüístic”. Hi ha nacionalisme lingüístic més obvi que desprotegir la llengua dels teus conciutadans per imposar-los la teva? És la mala llet còmica, el mal humor agre que sempre gasta el tabloide monàrquic quan parla de Catalunya i del català. El que inquieta, però, no són les paranoies catalanòfobes, sinó la manca de talent i de senderi per aprendre que es manifiesta en la reiteració de la mateixa comèdia ahir, abans d’ahir, fa una setmana, tres mesos, tot l’any, vuitanta-set anys, tres-cents nou anys. Trist.
