Aquest dimecres seria un dia per fer recompte de portades segons el criteri d’Ovidi Montllor. “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o pense en català. És la mateixa que no li agrada que es parle, s'escriga o pense”, va deixar dit l’alcoià en una frase que, com a bon tòpic de qualitat, descriu perfectament l’estat mental i moral de les portades del trio de la benzina a propòsit del primer dia d’oficialitat de la llengua catalana (i del gallec i de l’euskera) al Congrés. El Mundo parla de “discòrdia lingüística” i ho presenta com un gran èxit de l’independentisme, en contrast amb la història de l’espanyol que, com tothom sap, mai ha estat causa de discòrdia perquè nunca fue lengua de imposición. L’ABC diu la veritat per una vegada i afirma que “el castellà deixa de ser la llengua de tots al Congrés”. Ja era hora que se n’adonessin. “Elevar a la categoria política de normal el que al carrer és senzillament normal”, va dir Adolfo Suárez el 1976 per a anunciar la transició a la democràcia en el seu primer discurs emès per televisió com a president del govern. El tabloide monàrquic encara no ha arribat a aquest concepte: va endarrerit 47 anys i mig. La Razón, en canvi, tria la mentida i titula que “Sánchez renuncia a l’espanyol com a llengua de treball a la UE”. Aquesta bola causarà més d’un mal de panxa a la parròquia del diari —i potser per això el publiquen.
El País explica l’esdeveniment amb un concepte un xic torturat i s’ho fa venir bé per dir que “el PSOE afiança una majoria al Congrés amb les llengües”, com volent dir que ja tenen la investidura a la mà. No diguis blat… A l’avantítol, però, se li escapa un bon raig de condescendència i paternalisme, en dir que “la cambra baixa impulsa l’ús del català…”. Impulsa? La cambra baixa no ha “impulsat” res, tristament, sinó que s’ha vist obligada a permetre l’ús de les anomenades “llengües cooficials” per l’aritmètica electoral endimoniada de les últimes eleccions espanyoles. En resum, que les quatre portades de Madrid venen a confirmar el que ja se sabia: malgrat els escarafalls al Congrés i al Consell de la Unió Europea, Espanya és encara territori hostil a la llengua catalana, com explica la Montserrat Dameson a la columna d’aquest dimecres.
Els diaris editats a Barcelona també es retraten en aquest afer. L’únic que no obre la portada amb l’oficialitat de la llengua catalana al Congrés és El Periódico. Ho posa en una promoció a sobre de la capçalera amb una redacció del títol (“El català per fi entra al Congrés”) que demanaria, per fi, presidir la portada. Els altres tres, mira. El Punt Avui modifica l’eslògan d’una campanya dels anys 70 i 80 que demanava l’ús de la llengua en rètols i altres expressions públiques. És força camp però funciona. L’Ara fa de notari sense emocions ni entusiasme (“El català ja es parla al Congrés”). No s’hi han matat gaire. La Vanguardia aprofita per fer una teoria del plurlingüisme. També amaga una mica la majoria justeta amb què s’ha aprovat la reforma del reglament del Congrés que permet l’ús de les llengües i parla “d’àmplia majoria” en al·ludir als 179 diputats que han votat la reforma. Són tres més que la majoria simple. “Àmplia” és un concepte que admet una certa tolerància interpretativa, però potser no tan àmplia com la de La Vanguardia.
