Un dels estralls del procés que la política catalana encara no ha resolt és la sensació que durant aquells anys se’ns va manipular emocionalment. Si durant l’engegada de tot plegat això només era una malfiança, amb l’empresonament d’una part del Govern i l’exili de la resta, la classe política independentista s’ho va fer venir bé per extorsionar-nos amb delicadesa i justificar així el segrest dels nostres vots. Vam conèixer els seus fills, les seves parelles van farcir llistes electorals i l’única estratègia política després de la renúncia va ser denunciar la situació d’injustícia que patien per esquivar l’autocrítica i no passar comptes. Des de llavors, és complicat no acaronar la vessant sentimental que té la vida política de qualsevol país sense que a alguns ens sonin les alarmes. M’hi ha fet pensar —salvant les distàncies— “l’estrena” del català al Congrés. Potser el d’ahir és un bon episodi per aprendre a garbellar la realitat política amb arguments.
El debat lingüístic ha quedat enfangat per la manera com els partits independentistes han substituït la independència per la llengua
D’ençà que Junts va establir les seves condicions per votar Francina Armengol com a presidenta del Congrés dels Diputats, el debat lingüístic ha quedat enfangat per la manera com els partits independentistes han substituït la independència per la llengua. En la post Diada del 2021, el filòsof Joan Burdeus deia que “la idea és llepar-se les ferides polítiques amb saliva cultural” i des que Armengol va ser escollida que no he pogut pensar en cap altra cosa. Em sembla que avui no ha de ser contradictori ni anticatalà poder dir en veu alta aquestes idees: que és un altaveu guanyat que es pugui parlar català al Congrés espanyol, i que és un retrocés polític que el PSOE faci servir la nostra llengua per tapar-se les misèries, que els partits catalans juguin la farsa d’una Espanya plurinacional que existeix només quan els espanyols ens necessiten i que Convergència torni a fer de Convergència amb l’atenuant de l’exili.
Parlar català al Congrés espanyol no és una mala notícia lingüística i per això costa oposar-s’hi frontalment, però no és una bona notícia política
És una pena que la catalanitat comenci a ser sinònim d’expertesa en sospitar, però veure Gabriel Rufián fent els gegants en un faristol no ens deixa gaires més opcions. La llengua té un component evidentment sentimental, perquè és la nostra herència i és la nostra diferència. La llengua vertebra la nostra identitat. Sense llengua no hi ha nació i per això tot el que parla del català i implica parlar català ens toca el nervi. Ha de ser possible analitzar racionalment l’escena d’aquest dimarts sense caure en els “dies històrics”, sense treure a passejar el “carregar-nos de raons” en veure marxar els diputats de Vox i sense pensar que “tocar els nassos a Espanya” és cap tàctica política. Parlar català al Congrés espanyol no és una mala notícia lingüística i per això costa oposar-s’hi frontalment, però no és una bona notícia política. Ho és si la mesura que fem servir és l’espai que políticament guanyem a Espanya, però si mesurem l’espai que Catalunya es guanya per a ella mateixa, això d’aquest dimarts no és més que un premi de consolació.
No és que es parli català al Congrés, és l’ús polític que en farà Junts per redimir-se de pactar amb el PSOE i el que en farà el PSOE per a diferenciar-se de la dreta i blanquejar segles de repressió
Avui és la llengua. Demà serà qualsevol altra cosa que als catalans ens parli del nostre lloc al món. Tenir una mirada neta sobre un dia com aquest dimarts sense caure en tòpics sentimentals parlant dels pares andalusos com Rufián, ni pensar que Carles Puigdemont és un traïdor perquè ara es parla català al Congrés espanyol sense que res et grinyoli, és l’única manera de llegir-ho de prop. No és que es parli català al Congrés, és l’ús polític que en farà Junts per redimir-se de pactar amb el PSOE i el que en farà el PSOE per a diferenciar-se de la dreta i blanquejar segles de repressió lingüística contra els catalans i és el perill que arreli la idea que Espanya és un lloc habitable per als catalanoparlants. Això últim és evitable des de la consciència i l’experiència de tots els qui en som, per això no cal que ens enganyem pensant que de tot plegat el PSOE no en treu alguna cosa més que els vots per a Armengol. És un aparador, una mena d’experiment de màrqueting per veure si fent aflorar el conflicte el poden mantenir sota control i treure’n rèdit, també de cara a una futura convocatòria d’eleccions. Fer discursos magnànims evocant la lluita històrica per poder parlar en català al Congrés espanyol és una manera —una altra— de tapar-ho. Al final, posar-se les set penques per anar a fer política a Madrid ja era una mica això.