El Trio de la Benzina està en una baixa forma anguniosa. Per la lectura de les seves portades es coneix que l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) produeix una impressió de desplaer insuportable a El Mundo, La Razón i l’ABC. No pel contingut dels PGE o de les idees que els inspiren. No. D’això és del que menys parlen, fora de queixar-se del que anomenen impuestazo, els nous gravàmens fiscals sobre els beneficis extraordinaris de les energètiques i la banca, a més de les grans fortunes, que tenen en aquests tres diaris uns defensors abrandats, al preu de deixar a la intempèrie la gent que ha vist duplicada i triplicada la factura de la llum i del gas. El que realment els produeix malestar i depressió és veure com, un any rere l’altre, el govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos passa la principal fita política de qualsevol Executiu: aprovar els comptes públics. Primer el van titllar d’il·legítim, després de Frankestein i des de fa mesos de socialcomunista, aliat dels terroristes i separatistes. Aquest dijous, però, Pedro Sánchez va passar uns nous PGE amb la majoria que li va permetre tombar Mariano Rajoy i revalidar-lo després: 187 vots. Són 120 del PSOE, 33 d’Unidas Podemos, 13 d’ERC, 6 del PNB, 5 d’EH Bildu, 4 del PDeCAT, 2 de Coalición Canaria, 2 de Más País, un de Compromís, un del Partit Regionalista de Cantàbria.
Pedro Sánchez serà el que sigui —triler, enredador, barrut…— però cada any fa el miracle. Si això, un fet com una casa de pagés, no fa titulars un dia com avui… El Mundo surt amb una rebequeria adolescent i presenta el govern espanyol com una conxorxa de tots els trets de l’antiEspaña. La Razón prova insidiosament d’assimilar l’aprovació dels pressupostos a una transacció mafiosa. L’ABC ja ha desistit de parlar dels pressupostos i surt amb el ciri trencat dels setze tipus de família de l’avantprojecte de llei de família, en una insòlita barreja de peres i pomes. Hi ha qui aixeca discrepàncies legítimes i raonables sobre lleis com aquesta i la ideologia que les inspira, però és difícil que es vegi representat en aquests diaris, que fan servir la polarització i la visceralitat com a argument. D’alguna manera, aquestes portades fan el mateix efecte que la diputada de Vox que va insultar i menystenir a la ministra d’Igualtat, Irene Montero: treure el focus del nyap jurídic de la llei del “només sí és sí” per posar-lo sobre una narrativa guerracivilista que no treu cap enlloc ni promou la discussió —tan cridanera com es vulgui— de les lleis que passen per les Corts. És una llàstima.
La Vanguardia i El Periódico destaquen el que és de seny remarcar avui: l’aprovació dels tercers pressupostos dona a Sánchez espai per acabar la legislatura en paus pel que fa a les xifres —crucials per anar rebent els fons europeus Next Generation, dels que penja l’Estat espanyol— i dedicar-se a preparar les eleccions generals que venen amb tota la tranquil·litat del món. Ho resum El País en la segona notícia de portada: el govern espanyol rebla la majoria que el va parir i encara l’aprovació de diverses lleis de calibre gros i mitjà, des de la reforma de la sedició i de la llei mordassa fins a la llei de l’habitatge o la de família. El Punt Avui hi posa el punt de vista nacional, retratant l’actitud d’ERC (i del PDeCAT) com un retorn a la vella estratègia convergent —o pujolista— del peix al cove.
