Pleguen Inés Arrimadas i Laura Borràs. Gairebé totes les portades ho recullen alhora, atorgant més protagonisme a l’expresidenta de Ciutadans que a l’expresidenta del Parlament, segurament perquè tothom donava per segur que la mesa del Parlament acataria la decisió de la Junta Electoral Central i retiraria l’escó a Borràs, mentre que era una incògnita el destí d’Arrimadas després de la desfeta electoral del seu partit a les eleccions municipals.

En relació amb aquesta última, El Mundo es frega les mans obrint la portada amb l’oferta del Partit Popular d’incorporar als càrrecs de Ciutadans que decideixin fer el salt. La Razón diu una cosa semblant sense esmentar Cs sinó un genèric “centre” i Vox. Per a la cavalleria mediàtica de la dreta espanyola, presentar el PP com la casa comuna de tot allò que cau a la dreta del PSOE és, de fa dies, una tornada constant. Que el PP torni a ser el PP del 2011, el de l’última majoria absoluta, és un argument central. El País, en canvi, fa tot el que pot per presentar la dreta dividida, en pugna i radicalitzada, de la mateixa manera que el Trio de la Benzina fa amb l’anomenat “bloc de la investidura” de Pedro Sánchez des que existeix.

Una portada que té gràcia per als que van estudiar l’EGB és la de l’ABC, dedicada al col·loqui celebrat a Madrid entre dirigents “històrics” del PSOE i de la UGT dels anys 80 i 90. Entre altres, hi eren Juan Carlos Rodríguez Ibarra (75 anys), Francisco Fernández Marugán (76), Nicolás Redondo Terreros (64), Cándido Méndez (71) i Joaquín Leguina (82), que conspiren amb Alfonso Guerra (83), per descavalcar Pedro Sánchez (51), l’actual secretari general del partit socialista, president del govern espanyol i candidat a renovar aquest mandat a les eleccions del 23J.

Té gràcia perquè tots els conspiradors suara esmentats van situar-se en la política espanyola de cua de la conspiració que Felipe González (81 anys), Guerra i companyia van encapçalar al congrés del PSOE de Suresnes del 1974 contra els dirigents socialistes del moment —gent gran de l’exili republicà— que llavors també s’anomenaven “històrics”, com fa l’ABC amb aquelles relíquies vivents. Un dels “joves de l’interior” revoltats era el pare de Nicolás Redondo. Suresnes va rematar la pugna entre dues visions d’Espanya i es van imposar els joves socialistes de l’interior, que no volien deixar l’espai de l’esquerra futura en mans del Partit Comunista, molt més present i actiu. La portada té gràcia, en fi, perquè dona raó a la frase amb què Karl Marx arrenca l’assaig El 18è de Brumari de Louis Napoleon: “La història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia, la segona com a farsa”. L’ABC fent-se ressò de Marx, ni que sigui involuntàriament, també té gràcia.

ABC
ABC
El Punt Avui
El Punt Avui
Ara
Ara
El Periódico
El Periódico
La Vanguardia
La Vanguardia
El País
El País
El Mundo
El Mundo
La Razón
La Razón