La DANA del 29 d’octubre del 2024 va ser un cop molt dur per al País Valencià. Va deixar 229 morts, va estroncar centenars de vides i ha deixat unes seqüeles inesborrables. Un any després, es publica Memòria del fang (Editorial Rebel, 2025), un llibre que recull una vintena de testimonis que narren en primera persona com van viure les hores fatídiques de la tragèdia i els dies i mesos posteriors. L’han escrit Ricard Chulià (Torrent, 1983), que és filòleg, professor i responsable de comunicació de Bloc i País, el corrent sobiranista de Més-Compromís, i Pau Alabajos (Torrent, 1982), que és cantautor des del 2003, secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià i va ser regidor de Compromís. Indignats per la “passivitat i immobilisme” de les administracions competents, al pròleg denuncien que el relat de Carlos Mazón “fa aigües” i respon a una estratègia “depravada i miserable” i lamenten que l’abandonament “no es pot deslligar de la condició colonial del País Valencià respecte a Espanya”. “Qui no reconegui que ens van deixar sols, o no estava allà o directament no vol assumir el que és evident”, subratllen. Atenen ElNacional.cat per videotrucada des de Torrent l’endemà de presentar públicament el llibre.
El llibre es titula Memòria del fang. És un fang amb un significat literal o més aviat metafòric?
Ricard Chulià: Clarament són les dues coses. Hi ha la crònica del fang literal, però també hi ha la crònica del fang metafòric que hem tingut en tot aquest any des de la DANA. Ha sigut probablement la mateixa quantitat. És un fang que està sec perquè el llibre és una crònica, un balanç i una anàlisi de l’endemà. El treball de camp està fet al cap de sis o nou mesos després de la barrancada.
Creieu que la gent té més ràbia cap a la gestió que s’ha fet del fang metafòric que del fang literal?
Pau Alabajos: Sí, jo em penso que sí. Que es produeixi una catàstrofe com aquesta és un trauma a molts nivells. Però, després de l’abandonament que es va fer palès en els primers dies, la gent va canalitzar la ràbia cap a uns representants polítics que no van estar a l’altura. No van avisar al moment que havien d’avisar, han donat mil versions del lloc on estaven durant les hores fatídiques del 29 d’octubre i han intentat emular la mateixa recepta política de gestió de l’accident de metro de València del 3 de juliol del 2006. Carlos Mazón mai ha assumit les seves responsabilitats públicament, malgrat que és evident que la gent té clavat al cap que aquest senyor no pot continuar ni un minut més.
Ricard Chulià: La gota freda és un fenomen natural recurrent i contra això no hi ha ràbia. La ràbia està contra les conseqüències no-naturals que té aquest fenomen. Per què no ens van avisar, l’urbanisme que ens ha condemnat i l’abandonament posterior. Això no és natural, és la catàstrofe política que ve després.
“La sensació que teníem l’endemà era que estàvem en una realitat alternativa, que això no em podia estar passant a mi. Era com estar dins d’una pel·lícula, una sensació d’irrealitat molt forta. La gent tenia la mirada perduda. Plorava pel carrer”
Laia Garcia, copropietària de la Llibreria Somnis de Paper de Benetússer
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre? Què us va impulsar a escriure’l?
Ricard Chulià: Nosaltres som de l’àrea afectada i tenim memòria de l’aigua que hem tingut d’altres inundacions. Partíem de la base que la barrancada que vam viure l’octubre de l’any passat marcarà tota una generació, com la riuada del 1957. Nosaltres volíem que quedés la memòria. Perquè de la riuada del 1957, de la pantanada de Tous [el 1982] o d’altres episodis d’aquest estil no tenim massa informació. Als valencians no ens van explicar totes les catàstrofes des del nostre punt de vista. I pensàvem que era necessari que s’expliqués la història des d’aquí. Un poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, però un poble al qual li han explicat la història tampoc té les claus d’anàlisi que li impedeixin repetir-la.
Com vau viure vosaltres el dia de la DANA?
Pau Alabajos: Jo tenia un concert a Benimaclet. Just a punt de començar, a les 20.11 hores, mentre s’estava explicant que era un homenatge a Vicent Andrés Estellés, van començar a sonar els mòbils, l’es-Alert, que és un so molt estrident, molt violent i molt agressiu de sobte. Ells miraven a la finestra i deien que no estava plovent, i vam continuar fent la nostra feina. Després del concert, quan vaig encendre el mòbil, vaig veure les barbaritats que arribaven des de Torrent i altres pobles de la comarca. Vaig intentar tornar a casa i no podia perquè tots els accessos a Torrent estaven tallats. M’havia de quedar a València a dormir a la furgoneta.
El matí següent els accessos continuaven tallats i l’ansietat de no poder contactar telefònicament amb la meva família va fer que decidís deixar el cotxe aparcat a València i caminar fins al meu poble. Eren entre tres hores i mitja i quatre hores. Aquest trajecte no el vaig fer sol. Hi havia centenars i centenars de persones que estaven fent el mateix que jo i el que vam veure va ser esfereïdor. Jo no havia vist mai un cadàver, va ser en aquell moment que el vaig veure. Tot era una destrossa brutal, hi havia fang per tot arreu. Quan vaig arribar a casa, la meva família estava sana i estàlvia, però és una situació de molta angoixa, de no poder comunicar-te amb la gent que estimes i poder confirmar que estàs bé.
“A casa meva, ens vam refugiar unes vint-i-cinc persones. Més dos gossos, un gat i un hàmster! Vam passar tota la nit així, sense poder creure que el que vèiem des del balcó era real. L’aigua baixava a una velocitat increïble i molta gent demanava ajuda. Sentíem els crits, però no els podíem ubicar, no podíem saber del lloc exacte d’on venien i, és clar, no hi podies fer res”
Rut Moyano, membre del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció de Benetússer
Ricard Chulià: Jo aquell dia havia de pujar d’Elx a Torrent. I va ser la meva parella la que m’ho va prohibir. Que era un temporal gros i que no era una gota freda com qualsevol altra, ho sabíem. El que passa és que, com que les gotes fredes són recurrents i convivim amb elles, necessitem que ens informin de l’afectació concreta. I una de les coses que va ser més bèstia, sobretot de cara a les morts de persones, va ser que aquell dia no plovia a l’àrea metropolitana de València.
Pau Alabajos: Hi ha com una rutina. Saps que a les gotes fredes potser t’entra un pam d’aigua i, per tant, treus el cotxe del garatge perquè no afecti el motor. El deixes en alçat durant la nit i després el tornes a posar al garatge. Això és habitual i és el que la gent va fer. Si no m’avisen d’alguna cosa extraordinària o d’una situació grossa, jo faig el que faig habitualment. I, per tant, no és que la gent s’estimés més el cotxe que la seva vida, és que no estaven avisats per l’administració que realment estava venint una cosa inèdita en dècades.
“Quan, finalment, arriba l’alerta, tard i malament, el que diu és que cal evitar desplaçaments i que cal quedar-se a casa. No diu en cap moment que cal pujar als pisos de dalt. En aquest sentit, es pot dir que els meus germans [que tenien un problema de mobilitat] estaven complint les instruccions [quan van morir ofegats]!”
Rafel Sanchis-Palop, membre de l’associació Valencians UK
Al llibre apareixen una vintena de testimonis. Quin és el que us ha colpit més?
Pau Alabajos: Jo crec que un dels més esfereïdors és el de Rut Moyano, que forma part del Comitè de Reconstrucció Local de Benetússer. Té una situació personal molt complicada a casa i la veritat és que quan ens ho explicava se’ns posava la pell de gallina de veure situacions en les quals la gent va haver de lidiar mentre estava preocupada per intentar salvar el seu veïnat. En aquest cas, van fer una resposta col·lectiva d’intentar que tots els veïns pugessin a casa i que estiguessin tots salvaguardats d’un poder de destrucció molt gran.
Ricard Chulià: I l’Edu Mejías [bomber del Consorci de la Diputació de València], que diu que se sentia més útil quan anava com a voluntari que quan anava com a treballador. Pràcticament tots els bombers van anar més hores com a voluntaris que com a treballadors i se sentien més útils pel desastre i la descoordinació que hi havia.
“Cap escola ha tornat a obrir gràcies a l’ajuda de l’administració. La primera vegada que vam tenir notícies de l’administració va ser quan vam anunciar que al cap de dos dies tornaríem a obrir. I llavors ens van enviar la inspecció per a veure si realment estàvem preparats. L’única ajuda pública oficial? Inspeccions”
Albert Dasí, mestre de l’Escola Gavina
“El problema és que ara ja no ens en podem fiar: donaves per fet que ens avisarien, en cas que hi hagués perill, però és que aquell dia no avisaren”, diu la Mariló Gradulí, de l’Associació de Víctimes de la DANA 29 d’octubre. Teniu la sensació que és una percepció generalitzada?
Ricard Chulià: Totalment. De fet, fa un parell de setmanes hi ha hagut una altra alerta de gota freda, i han fet tot el que no van fer en aquell moment. Que deien que ho havien fet bé. I ara fins i tot notaves que estaven sobrereaccionant i sobreactuant perquè veus que no tenen un criteri. Per una banda, en aquell moment estaven més pendents de salvar el pont [de l’1 de novembre] per al turisme, i per això la lògica que fan és no alertar. Perquè si alertem massa, hi haurà cancel·lacions. I si alertem i després no passa res, els sectors econòmics per als quals treballem, malament. Tu veus que els interessos que els mouen no són els de la protecció de la gent. Estaven més pendents de salvar el turisme que de salvar les vides de la gent. I ara tu veus que l’únic que els mou és mantenir-se al càrrec, no tenen cap altra prioritat.
Pau Alabajos: I han demostrat que no han après res del 29 d’octubre. És a dir, estan fent aquesta teatralització que estan fent una resposta molt més enèrgica. Hi ha una esmena a la seva actuació prèvia, encara que diguin que no van cometre cap error. Però és que després de la DANA, s’ha aprovat una llei per continuar depredant el territori i per mantenir amb suport vital el model urbanístic que s’ha demostrat que ha sigut una de les raons per les quals ha mort tantíssima gent i ha sigut tan bèstia l’efecte de l’aigua. Tenim tota l’horta absolutament asfaltada i tenim una grandíssima quantitat de vehicles per una falta històrica d’inversions en infraestructures.
Ricard Chulià: Amb el llibre, també volíem problematitzar el model urbanístic de construcció desfermada de depredació de l’Horta Sud, que també és el que ens ha condemnat. Si mires el mapa de la inundació a Catarroja, veus que les àrees més inundades fan una línia que és exactament la línia del barranc de la Rambleta que travessava Catarroja i que es va edificar als anys seixanta. Això és tot un barri fet damunt del que era un barranc. I, és clar, el camí de l’aigua torna. Per molt que l’asfaltis, després et recorda que està allà.
Pau Alabajos: Si la gent no es refia dels governants, en part és perquè han demostrat la seva ineptitud, però també per la sobreactuació. Són molt histriònics a l’hora d’actuar perquè volen ser efectius sobre el seu electorat. I per això van crear una conselleria nova d’Emergències posant al càrrec un militar, que el primer que va fer va ser apujar-se el salari. Imagina’t la indignació que pot arribar a sentir la gent que estava absolutament abandonada durant aquests dies i que tenien moltes ferides obertes. I veus que els interessos personals i particulars van per damunt dels interessos col·lectius. Això és el Partit Popular, estan fent càlculs electorals. Ni tan sols la seva gent entén que han fet una actuació bona i coherent. Estan aferrats al poder per davant d’assumir les responsabilitats polítiques.
“Si a Picanya no va morir cap xiquet, va ser de miracle i perquè les decisions les estàvem prenent els pares, no l’ajuntament. I això és molt dur, pensar que si hagueres portat la xiqueta a l’extraescolar…”
Xavi Castillo, director de la companyia de teatre Pot de Plom
Abans dèieu que “no han après res del 29 d’octubre” i que “els interessos que els mouen no són la protecció de la gent” parlant en plural. Entenc que parleu de Mazón i del govern de la Generalitat Valenciana o incloeu algú més en aquesta crítica?
Ricard Chulià: Podem incloure-hi sectors empresarials, de la construcció o del turisme. Els sectors dirigents del País Valencià. I també hi inclouria sense problemes el govern de l’Estat. Perquè és el model de depredació del territori i de fer que el País Valencià s’hagi de dedicar al monocultiu del turisme. Tot aquest tipus d’interessos econòmics ens ha demostrat que no ens beneficia al nostre dia a dia. També s’explica per la falta d’inversió. No hauria de solucionar res, però sí que hi havia moltes obres projectades de canalitzacions barrancs o de presses de contenció que no s’han fet des de fa vint anys i que estaven projectades i podrien haver pal·liat la riuada. És una tragèdia que t’ho explica tot.
“Volem que els testimonis que aporta aquest llibre facin justícia per fixar en la memòria aquesta veritat viscuda”, dieu al final del llibre. Com creieu que s’aconsegueix la veritat, la reparació i la justícia?
Ricard Chulià: La primera és que Mazón i el seu govern han de dimitir. Amb els que ens van condemnar en aquell moment, no pot haver-hi reconstrucció si no hi ha una primera assumpció de responsabilitats. I això seria el primer punt. I després perquè, a causa de la debilitat política de Mazón, hi ha hagut el pacte amb Vox que ha posat en marxa una agenda d’extrema dreta que no és només a la zona afectada per la DANA, sinó que és a tot el país. Afecta els sectors migrants, les dones o la cultura i té una agenda antivalenciana contra la llengua, contra la cultura i contra la literatura molt forta.
I la justícia? Confieu que s’hi pugui arribar amb la instrucció que hi ha al jutjat de Catarroja?
Ricard Chulià: La jutgessa de Catarroja està fent una instrucció exemplar, això cal dir-ho. Però jo no tinc gens de confiança en la justícia espanyola perquè la justícia espanyola és tot un oxímoron. I això també s’ha de tenir en compte. La imputació de Mazón o la condemna en ferm haurà de ser en instàncies superiors. Per tant, una persona en concret que està fent una bona tasca no em retorna la fe en un sistema en el qual no crec. El fonamental és que una cosa són les responsabilitats penals i una altra cosa són les responsabilitats polítiques. Que tu sigues responsable políticament de tot el que ha passat, que jo crec que això és innegable, no necessàriament et fa responsable penalment. I el fet que no siguis responsable penalment no fa que sigui menys greu el que has fet, ni t’exonera. Jo deslligaria els dos debats. Perquè si no, l’absoldran i semblarà que el que s’ha de fer quan ve una emergència és anar al Ventorro. I no, és tot el contrari.
“Passaven les hores i per allà no apareixia cap dispositiu d’emergència. I això sí que pareixia una broma de mal gust. No ens ho podíem creure. Pensava que la inundació havia sigut tan gran que havia afectat València i la ciutat s’havia quedat paralitzada. Però llavors senties els avions al cel i entenies que l’aeroport estava funcionant amb normalitat. Això em va impressionar i em va desconcertar molt”
Rut Moyano, membre del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció de Benetússer
En l’últim any, hi ha hagut manifestacions el dia 29 de cada mes per “combatre el silenci, lluitar contra l’oblit i que s’assumeixin les responsabilitats polítiques”.
Ricard Chulià: No està funcionant la democràcia ara mateix al País Valencià, està en stand-by. Perquè tu tens un govern que, evidentment, ha perdut la confiança de la gent. Això és evident. Fins i tot dels votants del PP. Preguntis a qui preguntis ho veus. I després tens tot un any de mobilitzacions. És evident que la democràcia s’ha posat en suspens perquè, si no, aquesta situació és insostenible per a un govern. Un govern democràtic hauria de dimitir tenint tot el que ha tingut tot aquest any.
De Carlos Mazón, al llibre dieu que el que més us sobta d’ell que és la “falta d’humanitat” i “l’absència absoluta d’empatia”. Creieu que això resumeix el sentiment de la gent del País Valencià respecte a la seva gestió?
Pau Alabajos: Jo crec que sí. Un dels moments més bèsties que vam patir va ser quan t’alliçonaven i utilitzaven un to de prepotència quan les víctimes no sabien on anar. Amb una situació com aquesta, on no hi havia comunicacions, no sabies on adreçar-te, havies perdut el teu familiar i et faltava informació de totes bandes… la gent instintivament se n’anava a Fira València, a la Morgue, a buscar més informació. I la portaveu en aquell moment es permetia el luxe de renyar la ciutadania que estava buscant combatre la seva angoixa i ansietat que podia sentir amb la falta d’informació, la falta de previsió, el descontrol i la descoordinació absoluta. I el mateix amb Carlos Mazón, que cada vegada que li plantaven la carxofa d’algun mitjà davant deia “Esteu molt pesats amb les preguntes”. I dius “Home, és que ens has donat quaranta versions del que vas fer”.
Ricard Chulià: La falta d’empatia és evident. Jo no podria dormir a les nits. És així de simples.
Per no parlar de l’episodi del Ventorro, que també el mencioneu molts cops al llibre.
Ricard Chulià: Sí. Però, de totes maneres, hi ha una cosa que és molt important que sabem de ciència certa absoluta: no estava on havia d’estar. No sabem on estava, però sí que sabem on no estava. I això és suficient per dimitir.
Pau Alabajos: Encara que s’estiguin mantenint al poder aferrats com una paparra, al mateix temps estan deixant de fer moltes coses que un president de la Generalitat sempre fa. Per exemple, sortir al balcó de l’Ajuntament de València el dia de la Mascletà. Cada vegada que Mazón va a algun poble, i no cal que sigui de la zona afectada, li armen un sidral i això vol dir que la gent està molt calenta. Ells poden fingir que la normalitat que volen fingir. Però estem parlant de milers de persones que han hagut de començar des de zero i algunes que tenen morts a la seva família. La gent no se n’oblidarà.
Ricard Chulià: I no només en la zona afectada, i això és superimportant. No havia passat que un president de la Generalitat no anés a la romeria de la Santa Fas d’Alacant. Si això és normalitat…
“La riuada m’ha colpit molt més del que imaginava. Una amiga psicòloga em deia que, fins que no passés un temps, no en seria conscient. I té raó: a dies, vaig pel carrer i, de sobte, em venen flaixos bruts, imatges de la casa inundada, records que et tornen. Encara no he paït tot el que hem viscut”
Ferran Torrent, escriptor i periodista
Amb tot aquest any i el que ha de venir encara, com es gestiona la ràbia i el dolor pels fets del 29 d’octubre?
Pau Alabajos: Crec que tothom ha tirat endavant implicant-se en les mobilitzacions. Nosaltres, per exemple, hem estat molts mesos treballant en aquest projecte. Hi ha una mancança de recursos psicoterapèutics i la sanitat pública no ha posat en marxa una brigada necessària de psicòlegs que treballin diàriament in situ donant ajuda i assistència a molta gent que ho necessita. Hi ha molta gent que no interpreta que el trauma que ha patit implica que tu has de fer una sèrie de dols que són molt complicats de fer.
Ricard Chulià: Jo crec que sí que n’hem tret una cosa positiva. Era mentida abans, però ja no es podrà dir mai que som un poble meninfot [expressió valenciana que defineix algú que mostra indiferència o desinterès per tot]. Hem reaccionat i hem estat a l’altura en la protesta, en la demanda i en l’exigència de responsabilitats. La ràbia s’ha de canalitzar col·lectivament i això ho hem fet. Portem un any de mobilitzacions que és una cosa inèdita. I això, en certa manera, és positiu. No som un poble meninfot, ens hem reivindicat com a poble actiu, també amb les xarxes de suport mutu i els voluntaris. Això ens ha portat orgull i autoestima.
Pau Alabajos: De fet, ara mateix [les xarxes de suport] continuen actives i organitzant la societat civil per continuar donant una resposta a aquesta inoperància política que encara patim.
“Allò de només el poble salva el poble era la nostra vivència, no era un eslògan”, diu la Rut Moyano al llibre.
Ricard Chulià: És també una explicació de per què ens hem d’explicar nosaltres la història. És molt important que ens l’expliquem i que l’expliquem. Si tu mires els mitjans de comunicació d’àmbit espanyol, et diran que és un lema que està instrumentalitzat pel feixisme. Però aquí va ser exactament el contrari: va néixer de manera espontània perquè era el que estava vivint la gent d’allà.
Pau Alabajos: El “només el poble salva el poble” és perquè malgrat que els serveis públics són importantíssims, en aquell moment la descoordinació absoluta que hi havia i la falta d’inversions històrica van fer que els serveis públics no estiguessin quan havien de ser-hi. És perquè ens vam autoorganitzar perquè, si no, hi havia gent que podia morir en aquelles hores fatídiques. Persones vulnerables que necessitaven medicaments o persones que estaven en els pisos de dalt, que no podien sortir i a les quals algú havia de portar aigua i menjar. És una resposta de la societat civil.
Ricard Chulià: I és un lema empoderador que et reivindica.
Per acabar, un any després de la tragèdia, com veieu el futur al País Valencià?
Pau Alabajos: La mobilització brutal que està produint-se a València és molt esperançadora i molt engrescadora. Veure que la gent continua vibrant amb aquesta situació, que no es queda a casa, que continua mobilitzant-se i plantant cara a uns governants que estan més preocupats per fer negoci que per a la ciutadania. I, en aquest sentit, esperarem a veure què passa la pròxima vegada que passem per les urnes. Però jo crec que la gent no oblidarà un episodi tan terrible com el que es va produir i, sobretot, una gestió absolutament criminal. Autoorganitzar-se és absolutament bàsic i el poble valencià ha aprovat aquesta assignatura amb nota
Ricard Chulià: Crec que tot això ha deixat un salatge que és positiu per al futur: les associacions de víctimes i les plataformes civils ens estan fent millors com a pobles i com a persones. I això és positiu. Això ja ho tenim i no ens ho podem prendre.