Passa el temps, però la imatge no passa de moda. Ara fa cinc anys, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV) van plantar-se a Madrid amb un encàrrec del Parlament de Catalunya: defensar al Congrés dels Diputats un referèndum pactat amb l'Estat. Concretament reclamaven la transferència de la competència per poder convocar una consulta d'autodeterminació, mitjançant l'article de la Constitució que regula la transferència de competències. El resultat va ser l'esperat: 47 vots a favor, 299 en contra i una abstenció. Avui Turull és a la presó de Lledoners; Rovira, a l'exili a Ginebra i Herrera, allunyat de la primera línia política en una empresa pública de l'Estat. No va ser el primer ni l'últim intent de pactar un referèndum a la capital de l'Estat. L'historial és ben llarg.

Sense anar més lluny, l'últim intent ha tingut lloc aquesta mateixa setmana. El president del Parlament, Roger Torrent, va presentar-se aquest dijous a Madrid per a fer-hi una conferència política. Des de la capital de l'Estat, a l'Hotel Palace, a pocs metres del Congrés dels Diputats, va fer una renúncia explícita a la via unilateral —"la unilateralitat no l'exerceix qui vol, sinó qui pot"— i va fer onejar la bandera del diàleg. En aquest context, va posar damunt la taula la seva proposta: un "pacte de claredat", a l'estil del Canadà, per a "posar-nos d’acord sobre el quan, el com i sota quines circumstàncies celebrarem el referèndum que posi fi al conflicte". El dirigent republicà va rebre la mateixa resposta clara i contundent que els seus predecessors: no.

Tant sols un parell d'hores més tard, l'encarregat de tancar-li la porta als morros va ser el ministre d'Exteriors sortint, el català Josep Borrell, fent gala d'aptituds diplomàtiques. "No sé quantes vegades el president del govern ha de repetir que no existeix cap possibilitat constitucional de celebrar un referèndum de secessió a Catalunya", assegurava amb un somriure sorneguer. "El senyor Torra i tots els qui cada dia reclamen el dret a l’autodeterminació han de saber que no hi ha res en el dret internacional que suporti aquesta petició”, insistia. I desmentia que el Quebec fos un exemple de referèndum acordat, perquè les seves dues consultes havien estat unilaterals.

Roger Torrent - Europa Press

És cert que els dos referèndums, els del 1980 i 1995, van celebrar-se sense acord amb el govern federal, que l’únic que va fer va ser assegurar que, fos quin fos el resultat, no serien vinculants. Malgrat això, i després de la victòria ajustada del per 55.000 vots en la segona consulta, Ottawa va acudir a la Cort Suprema preguntant si el Quebec tenia dret a la independència de forma unilateral. La resposta va arribar l’agost del 1998 i va ser que no. Però la sentencia de l’alt tribunal també va establir que el govern del Canadà hauria d’entrar en negociacions amb el seu homòleg quebequès si els quebequesos expressessin una voluntat clara d’independitzar-se. L’any 2000, la Cambra dels Comuns del Canadà va aprovar la llei de claredat, que estipulava les condicions per negociar la separació del Quebec. Però Madrid no és Ottawa.

Intentar-ho a Madrid, una constant

La compareixença de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera davant del Congrés dels Diputats el 2014 potser és un dels episodis més recordats. Però n'hi ha hagut més, d'intents fracassats d'aconseguir un referèndum pactat a la capital de l'Estat. Fins i tot hi han participat els socialistes catalans. El febrer del 2013, tots els diputats del PSC al Congrés —amb l’excepció de Carme Chacón, que no va participar de la votació— van optar per trencar la disciplina de vot del PSOE per a donar suport a dues resolucions —una de CiU i l'altra d'ICV— a favor del dret a decidir. Entre aquests diputats hi havia l'actual presidenta del Congrés, Meritxell Batet. Des de llavors només l'ha tornat a trencar per la investidura de Mariano Rajoy. Les Corts espanyoles també han rebutjat altres iniciatives en aquest sentit, com la proposició de llei d'ERC, BNG, Amaiur, IU i ICV el 2012, que demanava autoritzar la convocatòria de referèndums consultius. El mateix any ERC va presentar una proposició no de llei per transferir a la Generalitat les facultats per convocar consultes populars. També va naufragar.

Però els intents no s'han cenyit al Congrés dels Diputats. El juliol del 2013, el llavors president Artur Mas va enviar una carta al seu homòleg Mariano Rajoy instant-lo al “diàleg” i la “negociació” per celebrar una consulta “pactada”, per les vies legals, “en el termini més breu possible”, com defensava àmpliament la societat catalana. Quatre anys més tard, a dues setmanes de l’1-O, van ser el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i l'alcaldessa Ada Colau els qui van dirigir una missiva a Rajoy i al rei Felip VI. Els demanaven no tancar-se al diàleg i expressaven la seva predisposició per celebrar de manera acordada la votació que tindria lloc quinze dies després. La resposta sempre va ser la mateixa: no

Carme Chacon Sanchez Iceta PSC PSOE - Sergi Alcàzar

El pacte de claredat del PSC

El pacte de claredat, a l’estil del Canadà, no és cap novetat. Ja fa temps que ho venen proposant els comuns a Catalunya, tampoc sense gaire èxit. Fins i tot algun diputat de Ciutadans, en la seva anterior etapa de tertulià, ho feia servir de manera recurrent com a exemple a seguir. I el PSC de fa només tres anys, amb Miquel Iceta i Carme Chacón al capdavant, va posar aquesta possibilitat sobre la taula, a través d’una ponència política a ser debatuda en el seu consell nacional. Però Madrid novament va maniobrar per aturar-ho. Les pressions que van arribar des del carrer Ferraz van fer fracassar la via quebequesa. Des de llavors, el PSC no ha tornat a defensar un referèndum.

Iglesias el sacrifica

Sense els diputats del PSC a Madrid, que ara se cenyeixen a la disciplina dictada per Ferraz, l'independentisme ara mateix tan sols tenia un aliat a la capital de l'Estat: l'espai polític de Podemos. Ha estat l'única formació d'àmbit estatal que ha defensat el referèndum com a solució al conflicte polític català. Doncs bé, depèn de com acabi el capítol de la investidura, el sobiranisme gairebé ja no pot ni comptar amb ells. Aquesta mateixa setmana, en la famosa carta a La Vanguardia, Pablo Iglesias no només proposava sotmetre a votació el govern de coalició. També es mostrava disposat a sacrificar el dret a l'autodeterminació si governaven junts. "Volem deixar clar també que assumim que el nostre pes electoral no permet que les nostres propostes com a espai polític sigui línies vermelles", escrivia en relació amb Catalunya el secretari general, que no vol perdre l'últim tren a la Moncloa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat