Algunes portades d’avui han tornat a triar bàndol —el mateix de sempre. En són ben amos i ben lliures, naturalment. La Vanguardia i l’Ara fan títols perfectament intercanviables, on donen veu a una de les parts afectades pels “disturbis” (La Vanguardia) o “el cas Hasél” (Ara). Qui es beneficia de forma directa de la presència única i exclusiva en portada són les patronals —anomenades “les empreses” i “els empresaris”, respectivament, que fa més seriós— i, de forma indirecta, la policia per a la que es reclama més suport. La Vanguardia especifica que es tracta de la representació “del 23% del PIB de Catalunya” que exigeix “responsabilitats polítiques”. És una manera d’entendre i raonar la representativitat política que té un deix corporativista —familia, municipi, sindicat— i s'escolta com una mica d'amenaça. Segurament és un lapsus provocat per la pressa —o potser la imaginació malintencionada del comentarista.

El perjudicat directe en aquestes portades és el Govern, en concret els dos partits que el composen, especialment Junts, al que s’associa el conseller d’Interior, Miquel Sàmper. Indirectament, però, els perjudicats són altres. L’efecte d’aquestes portades és amagar les arrels de la protesta i reduir-la als aldarulls i saquejos d’una minoria violenta, a un problema d'ordre públic amb solució estrictament policial. El culpable, segons aquesta narrativa, és un Govern incompetent i dividit que no sap “gestionar la violència” —com en diu El País— ni donar suport als Mossos, etcètera. Tota la resta del fenomen es descriu i presenta com l’afany primitiu de destrucció al que s'abandonen joves massa sentimentals, narcisistes malcriats, nihilistes mandrosos que no accepten responsabilitats i exigeixen una vida fàcil a càrrec dels impostos de tots, etcètera.

Almenys la portada d’El Periódico hi afegeix una altra mirada (i la millor foto de totes), potser més precisa: “Episodis violents aïllats”, diu el títol.

Avui ha caigut a Twitter un exemple fabulós del que les portades de diari mai no acaben d’explicar —que és l’argument que aquí fa dies que es remarca. És el cas de Fèlix Colomer, documentalista sabadellenc, director de la docusèrie Vitals. Una historia humana (l’emet HBO) sobre “la lluita conjunta contra la covid-19 de pacients, sanitaris i famílies”. Colomer es va presentar ahir diumenge a la nit a la manifestació amb una pancarta que deia: Nos habéis enseñado que ser pacíficos es inútil, un lema de les protestes prodemocràtiques a Hong-Kong. Va demanar a un xicot desconegut que l’ajudés a sostenir-la i s’han plantat pacíficament al bell mig de la Via Laietana entre la policia i els manifestabts. Què els ha passat? Aquí a sota tens els tuits centrals que expliquen aquesta història, una cara de les protestes que els diaris no fan sortir perquè relativitza la seva narrativa simplista de les bullangues de la setmana passada. Ja ho diu la cançó de Chico Buarque: a dor da gente não sai no jornal.

LV

ARA

EP

EPC

EPA

EM

ABC

LR