Més a prop del judici. El jutge Ángel Hurtado ha processat el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i la fiscal cap provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, per delicte de revelació de secrets d’Alberto González Amador, la parella d’Isabel Díaz Ayuso, i els deixa a un pas del banc dels acusats. Després d’una instrucció de vuit mesos, el magistrat considera confirmats els indicis de presumpte delicte. “Cal presumir que el fiscal general de l’Estat va facilitar [el correu] a un mitjà [de comunicació] perquè li donés publicitat, conscients ambdós que revelaria el seu confidencial contingut”, esgrimeix en una interlocutòria de 51 pàgines. És el correu del 2 de febrer del 2024 en el qual l’advocat de González Amador reconeixia que havia comès dos delictes fiscals. El jutge dona trasllat a la Fiscalia i a les acusacions personades perquè, en el termini de deu dies, sol·licitin l’obertura de judici oral, formulant escrit d’acusació o demanant el sobreseïment de la causa.
“[El correu] contenia informació sensible relativa a aspectes i dades personals d’un ciutadà, que havien estat aportats amb vistes i als efectes d’un ulterior procés penal, en el curs d’unes converses privades entre el seu lletrat i el fiscal encarregat del cas, subjectes als criteris de reserva i confidencialitat per part de la Fiscalia, que han de presidir aquest tipus de converses, i que comporten un deure de discreció, per raó del qual no és tolerable cap divulgació a tercers sense autorització de l’interessat, la reputació del qual bé pogués veure’s perjudicada per aquesta revelació”, al·lega la interlocutòria d’Ángel Hurtado. “Aquesta reserva i sigil, inherent a l’acord que s’estava gestionant, es trenca quan, sense consentiment del titular de la informació confidencial, es divulga públicament als mitjans a través de la filtració subreptícia i per a finalitats diferents de les quals estava destinada, que, presumiblement, va poder fer el fiscal general de l’Estat”, afegeix.
“Indicacions” de la Moncloa per “guanyar el relat”
En els primers paràgrafs de la interlocutòria, el jutge assenyala directament la Moncloa. El magistrat considera que Álvaro García Ortiz va actuar “arran d’indicacions rebudes de Presidència del govern espanyol” amb la finalitat de “guanyar el relat” a la informació que havia publicat inicialment El Mundo. El jutge creu que saber “de qui havia sorgit la iniciativa per arribar a un acord en un pacte de conformitat penal” era una “qüestió d’escassa rellevància” i relata que el fiscal general de l’Estat “va entrar en una dinàmica d’un frenètic intercanvi de comunicacions entre diferents fiscals per preparar una resposta i deixar ben clar que la Fiscalia no havia ofert cap pacte de tal tipus”.
“No consentia que es divulguessin dades tan sensibles”
En tot moment, el jutge argüeix que Alberto González Amador no va autoritzar que es difongués el contingut d’aquest correu. “No consentia que es divulguessin dades tan sensibles, que afecten la seva intimitat, com els que hi havia en aquest correu”, apunta en un primer moment. “No autoritza que les dades i informació confidencial salti als mitjans de comunicació, com va tenir lloc amb la filtració per part de qui es va fer amb ells amb aquestes finalitats de donar-los publicitat, totalment oposats als propis del marc de reserva que havien de complir la seva funció”, reitera més tard. “La confidencialitat i reserva a la qual tenia de dret Alberto González Amador sobre el contingut del correu només es va veure trencada quan algú aliè a ell i sense la seva autorització va filtrar el seu contingut”, postil·la. I recalca que un secret “existirà mentre el seu propietari no li vulgui donar publicitat” i continuarà sent-ho “mentre no el reveli”. “Si un altre el revela, estarà trencant la reserva inherent a aquest secret i violant un dret a la intimitat personal”, conclou.
Rebat l’argumentació de l’advocat del fiscal general de l’Estat
La principal línia de defensa d’Álvaro García Ortiz era que la informació sobre l’acord de conformitat “circulava entre periodistes i tercers almenys 24 hores abans” que ell tingués accés al correu i que, per tant, es tractaria d’una “informació que ja era pública i hauria perdut el seu caràcter reservat en haver-se divulgat”. En concret, es referia al fet que Miguel Ángel Rodríguez, el cap de gabinet d’Ayuso, va reconèixer al Suprem que va enviar a alguns periodistes el correu que el 12 de març del 2024 va enviar el fiscal Julián Salto a l’advocat de González Amador. El jutge al·lega que aquesta era una “divulgació consentida” que “no suposa cap fallida sobre la confidencialitat”.
Així mateix, sosté que el fet que s’hagués conegut el correu del 12 de març no és obstacle per castigar penalment la difusió del correu del 2 de febrer. “El contingut d’aquest, a diferència de l’anterior, es va filtrar sense la seva autorització”, recalca Ángel Hurtado, que afegeix que són “dos fets diferents i amb rellevància diferent”. I deixa clar que “no comparteix” el plantejament que el fiscal general de l’Estat posava a sobre de la taula: la tesi d’Álvaro García Ortiz era que, “partint d’aquesta genèrica oferta de conformitat” del correu de 12 de març, “quedaria desactivada la rellevància penal del concret i precís contingut del correu de 2 de febrer. De manera que, qualsevol que filtrés aquest, no hauria incorregut en cap delicte”.
Per rubricar la seva argumentació, el jutge es reafirma en una interlocutòria del 26 de febrer en la qual va dir que la informació que va publicar El Mundo “no recollia les dades o elements secrets” que “sí que es van difondre en la SER a partir del contingut del correu de 2 de febrer, que va arribar al seu poder a l’esquena del propietari d’aquestes dades o elements secrets”. “Es tractava d’una filtració feta sense el consentiment de l’afectat, que recollia dades personals concernents a la intimitat d’un ciutadà, que no contenia el correu del 12 de març, sent en la divulgació d’aquestes dades, feta sense autorització, on es troba l’aparença delictiva que s’investiga”, reblava.