La causa penal contra l’exportaveu de Sumar Íñigo Errejón es manté oberta, malgrat que Elisa Mouliaá va comunicar que renunciava a continuar exercint l’acusació per agressió sexual contra ell. Per què? Perquè l’escrit de renúncia presentat per l’actriu —que inicialment li demanava tres anys de presó— té un error (falta la firma de l'advocat i el procurador) i cal esmenar-lo per validar la renúncia, segons li ha requerit el jutge de Madrid que instrueix el cas. A més, en la causa hi ha una acusació popular, que exerceix ADIVE (Associació en Defensa Integral de Víctimes Especialitzada), que, de moment, no hi ha renunciat. La Fiscalia ja va anunciar que no acusaria Errejón per considerar "insuficients" els indicis contra l'exlíder de Sumar.
Per tot això, el magistrat ha citat dimarts vinent Errejón per comunicar-li el seu processament, pas previ al judici. Errejón va deixar l'acta de diputat al Congrés i la política l'octubre del 2024, arran d'aquesta denúncia d'abusos sexuals, que van subscriure altres dones, però no van denunciar al jutjat. Paral·lelament, l'Audiència de Madrid ha de resoldre el recurs de la defensa d'Errejón contra el seu processament per la suposada agressió sexual a l'actriu en una festa privada el 2021, que va denunciar anys després.
El paper de l'acusació popular
En els casos d'abusos i d'agressions sexuals, la Fiscalia i les acusacions populars solen mantenir una estratègia respectuosa amb la persona denunciant o la víctima. I si no és el cas d'un menor que no es pugui defensar o una persona vulnerable, es respecta que no vulgui denunciar o seguir el procés penal, com ha passat amb el cas de Mouliaá.
Paral·lelament, el paper de les acusacions populars ha estat força qüestionat per juristes, i fa temps que el Tribunal Suprem reclama que els partits polítics no puguin exercir d'acusació popular —és a dir, que no tenen una afectació directa— per no judicialitzar més la política.
Això no obstant, ha estat el Suprem qui va crear dues doctrines contradictòries. Inicialment, el Suprem va resoldre que no es podia obrir judici oral contra una persona si només hi havia acusació popular —sense la Fiscalia o una acusació particular—, fet que va salvar el banquer Emilio Botín de ser jutjat, cas conegut com a doctrina Botín; després usat per salvar la infanta Cristina del judici del cas Nóos.
Per contra, més endavant, el 2006, en el cas Juan José Ibarretxe, l'alt tribunal va resoldre que sí que es podia jutjar el lehendakari amb una acusació popular perquè el cas era d'interès general, malgrat que després va ser absolt.