Diumenge, més de 50.000 persones es van manifestar davant del consolat alemany a Barcelona per expressar el seu suport al president Puigdemont, detingut a Neumünster, però el diari Bild Zeitung va dedicar la seva portada als contenidors incendiats al centre de Barcelona per folloneros provocadors, gamberros habituals i militants ingenus. L’espectacularitat dels aldarulls va relegar la protesta majoritària a un segon terme. Els disturbis van ser immediatament aprofitats i magnificats pel ministre espanyol de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, per alimentar el fals argument en què es basen totes les acusacions contra els líders sobiranistes, en el sentit que hi va haver delicte de rebel·lió perquè hi va haver violència.

Tanmateix, grups minoritaris però amb alguna sospitosa coordinació, han tallat carreteres, cremat pneumàtics, generat el caos circulatori i perjudicat estúpidament la ciutadania. Així mateix han començat a circular per les xarxes socials uns pamflets probablement apòcrifs però atribuïts als Comitès de Defensa de la República (CDR) i a altres grups presumptament sobiranistes que criden a la intimidació de la gent, la qual cosa no s’adiu gens amb els valors republicans que diuen defensar.

És una obvietat que aquests incidents perjudiquen el prestigi de la causa catalana en general i probablement l’estratègia de defensa dels advocats del president Puigdemont i de la resta d’exiliats catalans. Per alguna raó els líders sobiranistes, molt especialment el president Puigdemont, els presos i, encara més específicament, els expresidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament, han cridat una vegada i una altra a no caure en la provocació i mantenir l’actitud digna i pacífica que ha caracteritzat el moviment sobiranista fins ara.

El cas és que sí, que hi ha provocadors, que també hi són els grups vandàlics que solen aparèixer al final de qualsevol manifestació, sigui de protesta política o d’eufòria futbolística, però el més preocupant és que grups independentistes caiguin en el parany de l’agitació gratuïta. En aquest sentit, val la pena recordar ara la Teoria de l’Estupidesa, desenvolupada per l’irònic economista italià Carlo M. Cipolla, segons la qual “una persona és estúpida si causa mal a altres persones o grup de persones sense obtenir cap guany personal a canvi, o, fins i tot, provocant-se mal a si mateixa”. I el problema és, tal com sosté l’autor de la teoria, que sempre subestimem el nombre d'individus estúpids en circulació, i per això adverteix que “una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pot existir” i que “associar-se amb individus estúpids constitueix invariablement un error molt costós”.

El més preocupant és que grups independentistes caiguin en el parany de l’agitació gratuïta

Aquí els grups que solen expressar la seva radicalitat amb major vehemència tenen una responsabilitat. A l’ANC i, sobretot la CUP, els pertoca fer servir l’autoritat moral que tenen sobre determinats sectors de la ciutadania per advertir-los que no es deixin entabanar. Se suposa que si els carrers han de ser sempre nostres serà perquè tothom hi pugui circular lliurement. Les protestes tenen com a objectiu cridar l’atenció, però per guanyar suports, no per perdre’n.

Això ja fa temps que ho va teoritzar Lenin, un autor que segurament desconeixen els partidaris de trencar per trencar. En sabia de revolucions i quan es va adonar que l’estupidesa radical amenaçava l’èxit de la pròpia Revolució va escriure un llibre titulat L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, i entre les conclusions advertia: “L’avantguarda proletària està conquistada ideològicament. Això és principal. Sense això és impossible fer ni el primer pas cap al triomf. Però d'això a la victòria final encara falta molt. Amb només l’avantguarda, és impossible triomfar.

Abocar només l’avantguarda a la batalla decisiva, quan les grans masses no han adoptat encara una posició de suport directe, o almenys una actitud de benevolència neutral, seria no només una estupidesa, sinó també un crim. I perquè les grans masses dels treballadors i dels oprimits arribin a ocupar aquesta posició, la propaganda i l'agitació soles són insuficients. Per això és necessària la pròpia experiència política de les masses. Aquesta és la llei fonamental de totes les grans revolucions...”. Si no recordo malament, en els vells temps de la Crida a la Solidaritat, l’amic Carles Riera era el més leninista de tots.