Les eleccions primàries per elegir el nou líder del Partit Popular s’han convertit en un campionat per veure qui era més radical, més de la dreta extrema i, sobretot, més bel·ligerant contra el sobiranisme català. I s’ha produït un empat. Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado són igual de bàrbars i tant li fa qui finalment assumeixi el comandament. La dreta espanyola és l’animal polític capaç d’ensopegar sistemàticament amb el mateix error estratègic. La bèstia que porta dins l’hi obliga: es radicalitza i, a continuació, perd les eleccions.

Manuel Fraga Iribarne va ser incapaç de guanyar uns comicis ni quan la UCD d’Adolfo Suárez es va dissoldre. El seu extremisme conservador va propiciar catorze anys de majoria socialista. José María Aznar va guanyar el 1996 no tant per mèrits propis, sinó perquè la corrupció i l’escàndol de la guerra bruta feien impossible la continuïtat dels socialistes al poder. Així i tot, el PP va guanyar amb només 300.000 vots de diferència. Aznar es va veure obligat a parlar català en la intimitat, va pactar amb Pujol, amb Arzalluz i amb els sindicats i, fruit d’aquell període tan centrista i tan centrat, el 2000 el PP va guanyar per majoria absoluta. L’ardor guerrero li va tornar a pujar al cap i el 2004 els va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero. El PSOE no va perdre fins al 2011, tampoc per mèrits del PP, sinó que va caure derrotat per la crisi com tots els governs de l’època. I Mariano Rajoy ha tornat a radicalitzar la dreta i no ha pogut ni acabar el mandat. Així que amb Soraya SS o amb Pablo Casado el PP no és al govern ni tampoc se l’espera.

La radicalització de la dreta espanyola és la millor notícia per als socialistes. Quan la dreta perd el centre, qui se n'aprofita és el PSOE

Des d’aquest punt de vista, la radicalització de la dreta espanyola és la millor notícia per als socialistes. Quan la dreta perd el centre, qui se n'aprofita és el PSOE que, de fet, sempre s’ha sentit més còmode administrant l’statu quo sense molestar ningú. Passa, però, que el bipartidisme ja no és el que era, les majories absolutes ara són inassolibles. Per continuar governant, el PSOE necessitarà suports externs i haurà de triar entre continuar amb una majoria com l’actual (PSOE, Podemos, bascos i catalans) o aliar-se amb Ciutadans.

No cal dir que Podemos i el Partit Nacionalista Basc estaran ben disposats a fer tot el que calgui per impedir l’accés dels neofalangistes que lidera Albert Rivera al govern espanyol. No és tan clar, però, què faran els sobiranistes catalans. Una cosa és donar suport a una moció de censura contra Mariano Rajoy i una altra de molt diferent donar suport a un president de govern espanyol que té com a prioritat impedir que els sobiranistes catalans se surtin amb la seva.

Les preguntes són de milió de dòlars. Els sobiranistes preferiran un govern PSOE-Ciutadans? Esquerra Republicana i el PDeCAT estaran disposats a desentendre’s com si les decisions del govern espanyol no tinguessin conseqüències a Catalunya? Podran implicar-se i mantenir al mateix temps el full de ruta cap a la independència? Sí, contra Rajoy tot era més fàcil, però es miri com es miri, seran decisions que determinaran el curs del procés sobiranista.