Abans al Parlament gairebé mai no passava res. Va tenir els seus moments, però la majoria dels dies era un dels llocs més avorrits del planeta. Fins i tot quan hi havia sessió plenària. Dimarts passat no hi havia ple, ni comissions, només una breu reunió de la Mesa, però l’activitat político-mediàtica va ser intensíssima. Matí i tarda els grups parlamentaris feien servir el faristol únicament i exclusivament per atacar els rivals, que podien ser de dos tipus, adversaris o aliats. Els aliats també poden ser rivals, com ho demostren cada dia el PP i Ciutadans. I també poden ser companys de viatge com Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, que es detesten tant com es necessiten i van jugant amb foc en un barco inflamable.

Em feia una certa il·lusió tornar al Parlament després de gairebé cinc anys on havia passat alguns dels moments més emotius com a periodista. Ara, al Parlament n’hi ha molts més de periodistes, no crec que exageri si dic que potser s’han multiplicat per deu o per quinze. Abans potser trobaves una o dues càmeres de televisió, tres, els dies de missa solemne. En canvi ara, abans d’entrar, ja trobes mitja dotzena d’unitats mòbils aparcades amb les parabòliques ben disposades. Esclar que llavors només hi havia 24 diputats independentistes i ara en són 70. També és cert que el partit d’Albert Rivera era la sisena força política i ara ha esdevingut la primera multiplicada per quatre i amb el noi de la Garriga disposat a governar Espanya. Al Parlament hi ha més periodistes però em fa l’efecte que també hi ha menys periodisme. I més trinxeres.

Sempre vaig considerar que el feedback que rebem els periodistes dels nostres articles, les trucades dels polítics disconformes, allò que em deiem “pressions del poder” al mateix temps que ens generaven estrès, també alimentaven la nostra vanitat. Era la constatació que la teva feina tenia transcendència i importava a algú. Recordo els vells temps en què els esbroncs de Jordi Pujol primer et desestabilitzaven, però després t’enorgullien. Al capdavall, si el president t’interpel·lava volia dir que eres un tipus important.

Les sensacions canvien molt quan escrius des de l’estranger sobre presidents que els importa un rave el que escriguis perquè de fet no saben ni que existeixes. La vanitat periodística creix perquè escrius sobre assumptes transcendentals que afecten el món sencer i la crònica gairebé sempre té honors de portada. Et sents molt important, perquè estàs assenyalant els lectors cap a on va el món. Tens la sort que per molt que t’entestis a denunciar les polítiques xenòfobes de Donald Trump,  els abusos de la policia amb els afroamericans o els milions de dòlars acumulats pels Clinton mentre fan obres de caritat, el telèfon mai no sona amb censures, amb retrets, amenaces o querelles. Després de quatre anys exercint de corresponsal, un s’acostuma a escriure pel broc gros. Amb tot el rigor exigible, per descomptat, però dient les coses pel seu nom sense cap temor a les conseqüències. Això ara i aquí és una utopia. La pressió és prèvia i l’autocensura està obligada.

A Catalunya els periodistes ja no poden parlar per telèfon amb determinats polítics que se saben espiats, perseguits i amb l’amenaça permanent de ser empresonats

Es difícil practicar el periodisme amb el sentit crític que correspon enmig del foc creuat entre trinxeres. Hi ha més periodistes que abans, sí, però estan molt mal pagats i saben que si surten de la línia perdran la feina. Els mitjans s’han alineat directament en bàndols. Mai com ara, ni tan sols en les darreries del franquisme, els mitjans d’àmbit espanyol i els de referència en l’àmbit català no s’havien entregat tan unànimement a l’oficialisme que ovaciona un govern com el de M.Rajoy infestat per la corrupció, agressiu amb els drets dels ciutadans i capdavanter d’una deriva antidemocràtica.

La feina és cada cop és més difícil, perquè a Catalunya els periodistes ja no poden parlar per telèfon amb determinats polítics que se saben espiats, perseguits i amb l’amenaça permanent de ser empresonats. Els més espavilats intercanvien informació amb missatges de text mitjançant sofisticades aplicacions, perquè la sensació al saló de Passos perduts, quan t’atures a parlar amb un diputat o un membre de la Mesa, és que tothom et vigila i el vigila. Enganxes un polític pel braç per estirar-li informació i en un minut et rodegen mitja dotzena de col·leges disposats a compartir el que treballaves tu sol. Ni tan sols pots anar a trobar-te’ls al despatx quan els necessites, com passava abans, perquè l’accés als grups parlamentaris s’ha restringit considerablement.

La situació és tan extrema que fins i tot el mateix periodista s’ha d’interpel·lar a si mateix sobre quin ha de ser el seu paper al camp de batalla. El moviment sobiranista ha comès greus errors, perd el temps i les energies en baralles caïnites de curta volada o en perillosos enfrontaments autodestructius que cal posar en evidència (perquè només la veritat ens farà lliures), però quan el poder polític espanyol, el poder judicial, fins i tot els bisbes i bona part dels mitjans han posat la unitat d’Espanya la com un bé a preservar per sobre de qualsevol altre, tampoc és just posar al mateix nivell de denúncia els que bombardegen i els que intenten sobreviure.