Quan es preveu un debat de poca transcendència o d’escàs interès, el Congrés dels Diputats aprofita per donar entrada a la tribuna de públic a grups d’estudiants que ho hagin sol·licitat. Aquest dimecres eren diversos i nombrosos els escolars que seguien la sessió. La delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, era pràcticament l’única autoritat convidada. A la carrera de San Jerónimo sempre hi ha soroll de protestes, però avui, els que més s’han fet sentir han estat uns mariners gallecs damnificats per companyies noruegues. Cridaven: “España, sé decente y defiende a tu gente”. En aquest ambient fred i abúlic, el president espanyol, Pedro Sánchez, ha intentat superar el debat monotemàtic sobre Catalunya com si es tractés d’un tràmit enutjós, i, significativament, el més interessant ha estat en els torns de rèplica, quan les referències principals han estat… sobre Andalusia.

Sánchez, que d’entrada no podia dissimular la mandra amb què ha pujat a la tribuna, s’ha trobat més còmode quan ha adoptat una posició atacant contra PP i Ciutadans pel seu previst pacte amb Vox per governar la Junta. “Estan negociant amb la ultradreta per governar Andalusia amb els nostàlgics d’un temps del qual aquest país ha passat pàgina, però tinguin clar que el camí de la igualtat entre homes i dones és irreversible”. Aquesta és la prova que l'interès de ses senyories pel debat d’avui, no era exactament Catalunya, sinó altres assumptes. Bàsicament es tractava de mesurar la capacitat de resistència de Sánchez, esbrinar quant temps podrà aguantar sense convocar eleccions, que és el que li demanen un cop i un altre els adversaris de la dreta, i escrutar els vaivens de la intenció de vot d’uns i altres. No ha quedat clar si Sánchez ha elevat el to amb els independentistes pensant en comicis propers o bé ha posat l’automàtic per allargar el seu mandat tant com pugui i esperar un miracle.

Més policies cap a Catalunya

Per escapolir-se de l’assumpte català que tan l’incomoda, Sánchez ha aigualit la qüestió catalana barrejant-la amb el Brexit per afirmar que sobiranistes i partidaris del Brexit són una colla de mentiders que enganyen la gent i fan perdre temps i energies, però no ha estat capaç de plantejar cap proposta concreta perquè Espanya i Catalunya surtin de l’atzucac. Per apaivagar els ímpetus dels adversaris, ha promès més “fermesa i contundència” amb els sobiranistes, reiterant l’anunci d'enviar si cal més policies a Catalunya per reprimir les mobilitzacions sobiranistes, una manera de dir que no serà menys que Rajoy amb els piolins del “a por ellos”. També ha al·ludit a un nou 155 quan ho cregui necessari. Ha estat una amenaça en tota regla, però dita sense gaire convicció, com aquell que diu que qui avisa no és traïdor, i és clar, no ha satisfet ningú i ha molestat tothom. Fins i tot, als passadissos de la Cambra, la vicepresidenta Carmen Calvo s’ha afanyat a rebaixar expectatives assegurant que no arribarà la sang al riu. I llavors Casado, crescut amb l’enganyós resultat d’Andalusia ―governarà el PP malgrat haver obtingut la seva pitjor marca―, ha optat per apostar a la subhasta de la crueltat. Segueix tractant Sánchez com un agent antiespanyol i li ha exigit aplicar el 155 per intervenir les finances de la Generalitat, els seus mitjans públics i recuperar les competències en Seguretat (control dels Mossos), Justícia (presons) i Educació. Més o menys el que va fer Franco el 1939 derogant l’Estatut de la República. Rivera ha tingut un dia fluix, ha afegit urgència en la subhasta del 155 però ha deixat clar que ara el que de debò l’interessa és que hi hagi eleccions a Espanya com abans millor.

I els catalans? Comparats amb la competició entre Sánchez, Casado i Rivera a veure qui serà més cruel amb els independentistes catalans, Joan Tardà i Carles Campuzano semblaven xais a punt de ser degollats, que demanaven diàleg i comprensió. Només els ha faltat demanar pietat. “Encara som a temps”, ha assegurat el republicà, s’entén que per evitar que vingui alguna cosa pitjor, no se sap per a qui. “No ens dimonitzi”, ha suplicat Campuzano. Sorprenentment, la dramàtica situació dels presos polítics en vaga de fam no ha merescut cap comentari del portaveu d’ERC i a penes una frase de passada del portaveu del PDeCAT que ningú no s’ha molestat a escoltar ni replicar. Catalunya encara no és independent, però emocionalment Espanya i Catalunya semblen dos planetes que orbiten en galàxies diferents cada cop més allunyades. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat