Acabem de començar un any en què pot esclatar tot. Fins i tot la guerra a Ucraïna o al Magreb. La llista d’explosions previsibles és llarga però el que resulta absolutament incert són els estralls que vindran a continuació. Tampoc no cal que ens posem apocalíptics. Quan tot va malament, la sensació de caos imminent té aspectes fascinants per als que no tenen res a perdre i esperen que rebenti tot, i un incentiu per als que sí hi perdrien per fer el que calgui i no prendre mal. I tot no serà dolent. Cauran governs que s’ho mereixen i potser algun règim també. Fins i tot a prop d’aquí tindrem espectacles per sucar-hi pa. Què passarà quan el rei emèrit torni un cop li amaguin sota les catifes del deep state tota la merda que encara sura? O què passarà si, com ha anunciat ell mateix, torna Carles Puigdemont, que, amb tota seguretat, seria rebut com un heroi per la multitud, que continua considerant-lo el president legítim?

Amenaça russa a Ucraïna; tensió al Magreb; feblesa dels Estats Units i Europa davant Putin, Xi i Erdogan; Alemanya estressada i França, Itàlia i Espanya amb governs a la corda fluixa

Anem a pams. De moment, no es pot descartar un nou confinament, ni es pot assegurar que les escoles obrin la setmana que ve. Aquí i arreu. El problema que genera més angoixa és que torni a fallar la cadena de subministraments i torni a aturar-se la producció industrial. Una nova aturada tindrà conseqüències econòmiques i efectes psicològics perniciosos. Perquè tothom confiava que un cop superada la pandèmia hi hauria una represa fulgurant, i ara les esperances han caigut en picat atesa la facilitat amb què el virus muta i circula, i arriba a tots els racons del planeta. Som davant el més gran desafiament del capitalisme. Els estrategs de Wall Street estan fets un embolic de contradiccions. Els analistes s’esforcen a elaborar missatges que no siguin pessimistes i insisteixen a no descartar algun creixement suau de l’economia als Estats Units a final de l’any, però no amaguen que hi haurà sotragades històriques entremig. I solen ser aquestes sotragades d’allà les que ens deixen aquí estabornits. De sobte, tot ha pujat de preu, molt especialment el transport i l’energia —la llum i el gas—, tot plegat excitat amb crisis geopolítiques francament perilloses.

Precisament, el principal maldecap del president dels Estats Units, Joe Biden, és l’amenaça russa sobre Ucraïna. També ho és d’Europa i encara amb més raons, tenint en compte la dependència europea del gas rus, però un cop jubilada Angela Merkel, el Vell Continent s’ha quedat orfe de líder i els principals governs europeus es veuen vulnerables i estan molt atabalats amb els seus afers interns. Quan les coses van malament, els governs dels països democràtics en solen pagar la factura. El desgast polític els fa més febles i els seus adversaris se senten més forts, com ara Vladímir Putin o Recep Tayyip Erdogan, que aprofiten l’avinentesa.

Què passarà quan el rei emèrit torni un cop li amaguin sota les catifes del ‘deep state’ tota la merda que encara sura? O què passarà si, com ha anunciant ell mateix, torna Carles Puigdemont, que, amb tota seguretat, seria rebut com un heroi per la multitud, que continua considerant-lo el president legítim?

Als Estats Units hi haurà eleccions legislatives al novembre, les anomenades midterm, que solen castigar el partit del president. Si tenim en compte que Joe Biden obté una desaprovació superior al 51% i que perd totes les enquestes que l’enfronten a una hipotètica batalla amb Donald Trump, resulta bastant previsible que els demòcrates perdin el control si no de les dues almenys d’una de les cambres. Això vol dir que les iniciatives de l’administració demòcrata seran bloquejades per la dreta encara segrestada per Trump. I no cal dir la repercussió negativa que l’ascens del trumpisme ha tingut per a la resta del planeta en general i per a la democràcia en particular. La pèrdua de lideratge planetari dels Estats Units es correspon amb l’augment de l’autoritat xinesa i russa al món, la qual cosa, des del punt de vista de la llibertat i els drets humans serà un retrocés... que Europa no és capaç de contrarestar. Una prova fefaent és la feblesa europea davant les actituds agressives i bel·ligerants internes i externes de la Turquia d’Erdogan. Bombardeja els kurds, hostilitza Grècia i Xipre, però és un aliat militar, membre de l’OTAN i un soci comercial de la Unió Europea. Tot passa per davant dels drets humans i fins i tot de les causes humanitàries.

A Europa tot està per fer amb els principals governs —França, Itàlia, Alemanya i Espanya— en situació precària. A Alemanya la coalició semàfor que presideix el canceller, Olaf Scholz, és encara una incògnita. Només començar s’ha trobat amb la crisi amb Rússia, amb la pandèmia arrasant ara més a Alemanya que en altres indrets i amb la inflació al 6%, una dada que genera mals records i atacs de pànic al Bundesbank. La participació dels Verds al gabinet obliga a la descarbonització de l’economia alemanya, quelcom que imposa importants sacrificis en un moment tan difícil.

La pandèmia juga contra els governs i decidirà si hi ha canvi polític a França. Emmanuel Macron ja fa temps que no és el que era. Els conflictes de tota mena l’han desgastat fins al punt que una nova candidata de la dreta republicana, Valérie Pécresse, ja li trepitja els talons i amenaça amb la victòria en segona volta a les eleccions presidencials previstes per al mes d’abril. Macron sembla de tot menys d’esquerres, per això no entusiasma la seva clientela, mentre que Pécresse arraconarà l’extrema dreta però està en condicions d’arribar a la presidència... amb els seus vots.

La inestabilitat política a Itàlia és crònica però Mario Draghi, en tant que primer ministre, havia iniciat una etapa de certa tranquil·litat amb un gabinet tècnic que tenia el suport de sis partits diferents i ideològicament molt heterogenis. Ara, però, l’expresident del Banc Central Europeu s’està postulant per a president de la República. El Parlament fa l’elecció aquest mes i si Draghi surt elegit, que sembla el més probable, l’obligarà a trobar un nou primer ministre que compti amb suport del mateix puzle polític o a convocar eleccions anticipades en plena pandèmia, la qual cosa també té absolutament angoixats els mercats financers.

I arribem al Regne d’Espanya, on també tot és possible perquè tot s’aguanta per un fil i qualsevol espurna pot provocar un incendi. L’únic avantatge que té Pedro Sánchez és que Pablo Casado ha posat al descobert la seva mediocritat com a líder. Tanmateix, les enquestes són contradictòries i a banda del Partit Popular i Vox hi ha un búnquer instal·lat a les estructures de l’Estat (Espanya sí que en té), que no deixaran passar ni una ocasió de fer caure el govern. Semblava que un cop aprovats els pressupostos la legislatura estava assegurada, però la pandèmia, un altre confinament, un altre cop els ERTOs, el preu del gas, el preu de la llum, el repartiment dels fons europeus —que sempre deixaran alguns insatisfets— i el pitjor balanç econòmic de la Unió Europea es presenta com un autèntic calvari per a l’Executiu. I el PP li convoca eleccions a Castella i Lleó per aixecar la moral de Casado i també ho farà a Andalusia. I segons com vagin les coses, Pedro Sánchez convocarà també eleccions anticipades no tant perquè ho diu Iván Redondo, sinó perquè no tindrà cap més remei. Enmig de la desafecció general provocada per la pandèmia, el rei emèrit es presentarà a Madrid la mar de campechano. I per molt que ho intentin desvirtuar serà un escàndol difícil de digerir perquè serà la confirmació que el règim és corrupte. Serà una complicació més per al govern “més progressista de la història” i molt especialment per als aliats que li donen suport, des d’Unides Podem a Esquerra Republicana. No serà una crisi de govern, serà una crisi de règim i el règim es defensarà com una bèstia malferida que deixarà el PSOE en molt mala posició.

I com sempre Catalunya serà al centre de l’escenari, perquè el conflicte català sempre ha estat l’eina preferida per tapar les misèries espanyoles. Continuarà l’atac sistemàtic i constant de la dreta i el búnquer judicial, convençuts com estan que Catalunya és el flanc dèbil del PSOE i, precisament per això i en any electoral el govern de Pedro Sánchez no només no s’atrevirà a moure un dit per resoldre el conflicte català, sinó que tornarà a competir amb els rivals espanyolistes exhibint intransigència. Ja ha donat allargues aquesta setmana a la taula de diàleg i a mesura que passi el temps i augmentin les angoixes electorals tornarà a sorgir l’ardor guerrero al mateix temps que els jutges vagin intervenint escola per escola. La posició d’Esquerra Republicana serà molt compromesa, però també la de Junts per Catalunya, els uns perquè no podran mantenir el suport al PSOE, però tampoc el faran caure, i els altres perquè no podrien mantenir-se al govern amb ERC criticant-los cada dia.

I al capdavall ningú sap —i fins i tot potser és bo que no se sàpiga— quina reacció es prepara per quan els tribunals europeus, que és l’única esperança que els queda als demòcrates catalans, donin la raó als represaliats. Hi ha molts processos pendents però algun podria caure enguany. El president Puigdemont ha celebrat aquesta setmana el seu aniversari i ha dit que pensa celebrar el proper a casa, s’entén que en llibertat. Si això esdevingués —tant de bo— esclataria Catalunya, esclataria Espanya i, de retruc, esclataria Europa, perquè Espanya no baixarà del burro... i Catalunya, tampoc. Que tingueu un bon any.