Ara fa just una setmana, un alt funcionari de Moncloa parlava de les negociacions per a la investidura com una partida d’escacs. “Qualsevol que sàpiga una mica d’escacs sap que amb qualsevol moviment, per petit que sigui, es pot desestabilitzar el tauler de joc i desactivar l’estratègia de l’altre”, deia. El jugador per la banda de Ferraz era Iván Redondo, cap de gabinet i gurú de Pedro Sánchez, i el moviment era oferir ministeris “tècnics” a Unidas Podemos. Una setmana més tard, la partida s’ha resolt amb escac i mat: el cap de Pablo Iglesias ha rodolat Moncloa avall. Enmig hi ha hagut altres moviments que han descol·locat l'adversari.
Després de més de dos mesos de posicions contraposades i enrocades, aquesta setmana, davant la imminència del debat d’investidura que comença dilluns, s’ha resolt l’estira-i-arronsa de les negociacions. Tot s’ha accelerat, a un ritme vertiginós, i amb constants canvis de direcció. A diferència de les setmanes prèvies. El tacticisme de les dues parts, marcat en gran part per la desconfiança entre els seus dos líders, ho ha impregnat tot. I ho ha enverinat tot també. El camí cap a l'entesa ha costat cinc reunions --que hagin trascendit--, diverses trucades i algun cop d'efecte.
Justament la resposta al moviment dels ministres tècnics va ser un altre moviment de Pablo Iglesias: la convocatòria de la consulta a les bases de Podemos. Entre passadissos, a Moncloa i a Ferraz, els socialistes no podien amagar el seu enuig, especialment pel moment escollit i pel redactat de les respostes. I dilluns, en una entrevista a la cadena SER, Pedro Sánchez donava per trencades les negociacions. El desconcert a Podemos era total. L'entorn de Pablo Iglesias es mostrava sorprès, tant pel contingut com per les formes, al·legant que ja se sabia que es consultaria els inscrits.
El dimarts no van millorar gens les coses. Aquest cop era Iglesias qui donava una entrevista a La Sexta, on es mostrava disposat a "cedir més", però sense "vetos" a la seva persona. "Jo podria jugar un paper a les ordres del president del govern", arribava a dir el líder de Podemos. Però l'única resposta que va rebre va ser la reunió entre la socialista Adriana Lastra i el republicà Gabriel Rufián, que van transmetre la seva bona sintonia i van traslladar tota la pressió al seu grup. El PNB també descartava aquell dia el no a la investidura. Que el seu cap era el principal obstacle ja era un secret des de fa setmanes als mentideros de Madrid.
El dijous, després de la treva de dimecres, es faria públic i notori. Primer Ferraz va filtrar que, en les seves converses amb Pedro Sánchez, Pablo Iglesias exigia ser vicepresident i tenir dos ministeris. Minuts més tard, era el candidat socialista qui rebia La Sexta, i imposava un veto clar i rotund: "No es donen les condicions perquè el senyor Iglesias sigui membre del govern". A Podemos van quedar estabornits. "És un insult, una falta de respecte; volen acabar amb ell", denunciava el seu entorn. Van respondre amb el resultat de la consulta: el 70% va votar per "un acord integral, programàtic i d'equips sense vetos on les forces de coalició tinguin una representació clarament proporcional als seus vots". També és cert que va votar el 26,7% del cens total d'inscrits a la web de Podemos.
No va ser fins divendres que l’entesa va començar a veure llum al final del túnel. Va ser gràcies a la via Montero, d’incloure altres membres de la direcció de Podemos al govern. Al matí van obrir la porta a aquesta possibilitat la portaveu socialista Adriana Lastra i també la mateixa Irene Montero. Al migdia, des de Moncloa van acabar d’aplanar el terreny. A la tarda es va produir la renúncia de Pablo Iglesias, a canvi que sigui Unidas Podemos qui esculli els seus membres. El PSOE ja dona l’acord per fet.
Encara cal que les negociacions —que estan sent discretes a diferència dels intercanvis de retrets de les setmanes anteriors— arribin a port. Aquest dilluns comença el debat d’investidura, amb la intervenció de Sánchez davant del Congrés dels Diputats. Hi ha temps fins dijous, quan tindrà lloc la segona votació, on n’hi haurà prou amb més sí que no.
Cessions
En aquest estira-i-arronsa, les dues parts s’han vist obligades a cedir. L’oferta final de Pedro Sánchez no ha estat ni el “govern monocolor” que havia defensat durant dos mesos ni, molt probablement, només ministres “tècnics” de Podemos. Ja parla de "coalició" i ha deixat l'eufemisme "cooperació". Per la seva part, Pablo Iglesias ha hagut de sacrificar la seva pròpia cadira al Consell de Ministres a canvi de l’entrada al govern del seu partit. Però les cessions no han estat només pel que fa als càrrecs; pel camí, el líder de Podemos també s’ha compromès a ser “lleial” i “respectar el lideratge” del PSOE en “qüestions d’Estat” com el conflicte català. A les portes de la sentència del Tribunal Suprem i amb un presidenciable que no vol tancar la porta a una segona aplicació de l’article 155 si els independentistes “ho tornen a fer”.