En les darreres dècades, la innovació i el canvi tecnològic han emergit com el factor determinant pel creixement econòmic i la generació de riquesa. Noves tecnologies com el 4G, les plataformes digitals o la impressió 3D han reduït els costos de transacció i han permès aprofitar la concentració d'infraestructures i capital científic que ha emergit al voltant de grans ciutats com Boston, Estocolm o Tel Aviv. Barcelona, per la seva banda, ha aconseguit posicionar-se com un pol d'innovació en el sector de les tecnologies de la informació i la biotecnologia gràcies a la captació de talent, una alta productivitat científica i una elevada disposició d'infraestructures tecnològiques.

Tanmateix, no podem caure en el cofoisme. Els Estats Units i la Xina han aconseguit que set de les deu empreses més grans del món per capitalització borsària siguin del sector tecnològic (Microsoft, Apple, Amazon, Google, Facebook, Tencent i Alibaba). Europa no té cap gegant comparable. Si ampliem la llista a 50 empreses, 26 són xineses i 16 americanes. Cap europea.

Els factors subjacents a aquesta diferència, amb efectes geopolítics evidents, són múltiples. Un de destacat és la inversió en recerca i desenvolupament: Xina compta amb una inversió en R+D de l'1,98% sobre el PIB, el doble que fa una dècada. Pels qui encara pensen que la Xina és simplement la gran fàbrica de manufactura barata del món, cal recordar que Catalunya té un índex d'intensitat tecnològica de l'1,55% i Espanya, de l’1,20%.

Els factors subjacents a aquesta diferència, amb efectes geopolítics evidents, són múltiples. Un de destacat és la inversió en recerca i desenvolupament. Un altre factor competitiu és la fiscalitat

Entre els països europeus, també trobem diferències considerables. Un factor competitiu notable és la fiscalitat. Alguns països com Irlanda, Estònia o els Països Baixos han configurat un règim fiscal atractiu, estable i previsible, generant incentius, seguretat jurídica i certesa a les empreses i inversors. Mentrestant, el govern espanyol sembla disposat a aprovar un nou gravamen mensual per a frenar la digitalització i la internacionalització de l’economia espanyola: la taxa Google a les empreses tecnològiques, la (mal anomenada) Taxa Tobin a les transaccions financeres, impostos als robots per a sufragar les pensions…

Però si hi ha quelcom que Espanya ha de reformar de manera prioritària és el seu marc regulatori. Vivim instal·lats en un excés normatiu alarmant, probablement per una baixa confiabilitat institucional: entre 1976 i 2016 s'han publicat més de 35.000 normes estatals i entre 2015 i 2017 el BOE va publicar més d’un milió de pàgines. N'hi ha que consideren, per contra, que la mala praxi és fruit d’una veritable incomprensió dels canvis tecnològics: els nostres legisladors són fonamentalment juristes, funcionaris de l’estat o professors universitaris. En aquest sentit, sembla prioritari incorporar experts en innovació i noves tecnologies en els àmbits de decisió pública. Altres hem insistit en la gran capacitat d’elits (o plebs) extractives per a capturar el regulador, cosa que comporta un nombre elevadíssim de barreres d’entrada a la competència contràries a l’interès general. Pensem en els taxistes, notaris, farmàcies, col·legis professionals... però també en elsector energètic i hoteler, en les telecomunicacions i la distribució de carburants i fins i tot en la manca d'accés al mercat de capitals més enllà dels bancs.

Un govern compromès amb la digitalització, la innovació i la regulació eficient, en comptes d’optar per la tríada asfixiant prohibició-moratòria-taxa, col·labora amb les empreses i aposta per la flexibilitat normativa

M’agradaria exemplificar aquesta muralla regulatòria a la innovació amb tres exemples pràctics, un per a cadascun dels nivells jurisdiccionals. A nivell estatal, una regulació energètica disfuncional explica per què empreses com Tesla, Volkswagen, Audi, Mercedes o Ford han instal·lat més de 90 supercarregadors de vehicles elèctrics en autovies europees però cap a Espanya. A nivell autonòmic, Damià Calvet ha blindat el règim de monopoli del taxi, expulsant Uber i Cabify i carregant al consumidor un sobrecost de 61,4 milions d’euros anuals i un sobrepreu del 12.3%. A nivell municipal, Ada Colau ha volgut abanderar una campanya legislativa contra les empreses digitals en àmbits com el turisme o la llar compartida. Mentrestant, els ciutadans de Palerm votaran en què s'estimen més invertir els ingressos de la taxa turística recaptada per Airbnb i els governs de Dinamarca i Estònia han signat acords amb la plataforma per aprofitar la traçabilitat fiscal.

Un govern compromès amb la digitalització, la innovació i la regulació econòmica eficient és aquell que, en comptes d’optar per la tríada asfixiant de la prohibició/moratòria/taxa, col·labora amb les empreses tecnològiques i aposta per la flexibilitat normativa. Un concepte interessant és el del sandbox o laboratori de proves per a determinades activitats econòmiques, com el desenvolupament de drons, l’ús de patinets elèctrics o la implantació de les fintech. Aquests espais controlats i temporals d’excepció regulatòria minimitzen la inseguretat jurídica per a les noves innovacions, permeten avaluar la seva aplicació pràctica i ajuden a millorar el context regulatori a partir de l’experimentació i l’avaluació contínua.

Si volem que Catalunya en general i Barcelona en particular siguin capdavanteres en la lliga global de la mobilitat urbana, el turisme sostenible o la governança digital, hem de reorientar la nostra aproximació a la regulació dels mercats i les plataformes tecnològiques, aprofitant-ne les oportunitats i minimitzant-ne els possibles riscos. La innovació i la competència tenen un impacte positiu en el creixement econòmic, l'ocupació, la productivitat, el benestar, la inversió, la igualtat de gènere i la mobilitat social. En un context de triple cita electoral, els ciutadans faríem bé de situar-les al centre del debat públic.

Martí Jiménez-Mausbach és vicepresident del think tank Col·lectiu Catalans Lliures