El sociòleg austríac Joseph Schumpeter va popularitzar el concepte de "destrucció creativa" per referir-se a la capacitat de superar els paradigmes vigents i transformar l'activitat econòmica a través de la innovació. Les noves realitats tecnològiques com la digitalització, la robòtica o la intel·ligència artificial ens obliguen a replantejar estructures antiquades i a desmantellar regulacions obsoletes. Davant de la inèrcia autocomplaent, l'anticipació al canvi i l'exploració de nous escenaris competitius determinen l'èxit de les economies nacionals en un món globalitzat.

Només els països que premien l'emprenedoria, la inversió i el lliure intercanvi d'idees i professionals tenen eines per convertir els canvis en oportunitats. De la mateixa manera, però, la legitimitat i supervivència d'aquests marcs institucionals necessiten sistemes del benestar robustos, capaços de proveir cohesió social i seguretat financera a la ciutadania. El manteniment d'aquest equilibri és fràgil. L'instint atàvic, la por i la incertesa desperten el monstre del populisme, amb les seves diverses dimensions i respostes: l'autoritarisme i la repressió de drets civils, el proteccionisme comercial i les barreres aranzelàries, el corporativisme gremial en sectors com el taxi o el nativisme xenòfob i les restriccions migratòries.

Ens toca, per tant, plantejar solucions innovadores a l’altura dels nous temps. No fou mai tan urgent conjugar llibertat i seguretat. Obertura i confiança. Flexibilitat i resiliència. I és justament en aquest context on pren força un programa win-win: la renda bàsica. Aquesta proposta, consistent en una assignació monetària directa, automàtica i incondicional, respon a la necessitat d’adaptar-nos a les noves realitats socials i econòmiques com la caiguda demogràfica, la Quarta Revolució Industrial, l’economia de plataformes i els consegüents canvis en el mercat de treball i les relacions laborals.

Les noves realitats tecnològiques com la digitalització, la robòtica o la intel·ligència artificial ens obliguen a replantejar estructures antiquades i a desmantellar regulacions obsoletes

Si bé a casa nostra l'han propugnat els moviments de l'esquerra més contestatària, ens trobem davant una proposta desenvolupada per un ampli espectre de sensibilitats i organitzacions. Teoritzada en un inici pel filòsof llibertari Philippe Van Parijs, la renda bàsica fou defensada pels economistes Milton Friedman i Friedrich Hayek en forma d’un impost negatiu sobre la renda i, en l'actualitat, múltiples think tanks liberals estan impulsant la seva presència en l'agenda pública: l'American Enterprise Institute i el Niskanen Center als EUA, l'Adam Smith Institute al Regne Unit i el Col·lectiu Catalans Lliures a casa nostra en són alguns exemples.

Una renda bàsica complementària a la despesa actual de l'estat del benestar, però, presenta complicacions difícils d'obviar. Les estimacions situen el cost net anual de la proposta a l’Estat en uns 187.870 milions d’euros. Considerant l'elasticitat fiscal de les bases imposables i sota els supòsits més generosos, només un tipus nominal superior al 60% en l'IRPF podria arribar a finançar un programa d’aquestes magnituds. Per contra, una renda bàsica en substitució dels serveis públics sembla una opció més raonable. La proposta, fiscalment neutra, suposaria una transferència monetària de fins a 12.000 euros anuals, 10.000 si incloem els menors d’edat. Per a cada partida pressupostària —educació, atur, habitatge, seguretat social...—, caldrà que ens preguntem si preferim seguir rebent els serveis públics en espècie o si, per contra, volem recuperar la quantitat en efectiu. De la mateixa manera que preferim que l’àvia ens regali diners abans que roba, probablement valorarem que una renda bàsica ens doti de major llibertat, autonomia i oportunitats que el menú tancat del monopoli estatal.

La renda bàsica, consistent en una assignació monetària directa, automàtica i incondicional, respon a la necessitat d’adaptar-nos a les noves realitats socials i econòmiques 

La universalitat i simplicitat de la renda bàsica reduirien de manera considerable els costos burocràtics de l’administració. Ens permetria avançar cap a un sistema més inclusiu i menys estigmatitzant, incorporant els grups exclosos del mercat laboral tradicional (famílies monoparentals, treballadors poc qualificats, etc.) i més directament lligat als recorreguts vitals de cada individu, cada vegada més particulars i, per tant, més necessitats d’un sistema de benestar flexible i dinàmic. La mesura també impulsaria la innovació privada en sectors encara aliens als canvis tecnològics com l'educació o els serveis socials. De la mateixa manera que ha succeït amb el comerç, la mobilitat o el turisme, les plataformes digitals eliminaran asimetries d'informació i costos de transacció en àmbits com la sanitat, la dependència o els serveis d’ocupació. Per altra banda, la literatura econòmica descriu com substituir prestacions en espècie per ajudes monetàries pot ajudar a reduir conflictes distributius, com ara l’aparició de guetos associada a l’habitatge públic. Finalment, la renda bàsica i la robotització alliberaran els ciutadans de les tasques menys interessants i productives per dedicar temps a la cultura, el lleure i la resolució de reptes cabdals com l'envelliment o el canvi climàtic.

Parlem d'un canvi de paradigma. Una reforma disruptiva, molt més profunda que un augment del salari mínim o una taxa a les tecnològiques. Caldrà estudiar amb més detall els potencials reptes com els efectes en l'oferta i la composició laborals, millorant les limitacions de les proves pilot desenvolupades en països com Finlàndia, Holanda o Kenya. La renda bàsica pot esdevenir l'eina definitiva per impulsar la mobilitat social i els poders creatius d’una civilització rica. I tu, què en penses?

 

Martí Jiménez és el vicepresident del think tank Col·lectiu Catalans Lliures