A Napoleó se li atribueix aquesta dita: “Si vols solucionar un problema, nomena un responsable; si vols que el problema perduri, nomena una comissió”. Doncs bé, els sis articles del protocol sobre Gibraltar, annex a l'acord de retirada del Regne Unit de la UE, creen tres comitès hispano-britànics (tres!) per tractar afers que van des dels drets dels treballadors transfronterers a la lluita contra el contraban, o la cooperació policial i duanera. Per paga, aquests comitès seran arbitrats per un altre d’especial (quatre!), composat per representants del Regne Unit i de la UE –no d’Espanya.
El resultat de tota aquesta xarxa de comitès és perfectament descriptible —especialment pel que fa a les aspiracions de l’Estat espanyol d’aconseguir la “cosobirania” sobre el penyal.
Res de tot això desanima a El País, que fa aparèixer en portada tot un secretari d’Estat traient pit. “Esclar que plantejarem la cosobirania”, diu l’home. Ànims.
El Mundo i La Razón, però, pinten les coses d’una altra manera, potser perquè s’adonen de la maniobra britànica. El primer acusa el govern espanyol de perdre una oportunitat única per cargolar el Regne Unit. El segon també. És molt descriptiu del criteri d’aquest parell de diaris que es mirin el Brèxit –una colossal esquerda en el projecte que dona sentit a Europa des del 1951– amb els aclucalls de Gibraltar. I diran que els nacionalistes són els altres.
La primera d’ABC és la més desconcertant. Alguna cosa passa al tabloide monàrquic, que no esmenta en portada la disputa sobre el penyal. És dubtós que hagi canviat la seva línia editorial o que el seu patriotisme –constitucional, por supuesto– hagi fet figa. Des del 1975, l’ABC ha dedicat a Gibraltar 167 portades, el 27% de les quals (és a dir, 45), des del 2012. En canvi, avui no se’n canta ni gall ni gallina. Segurament només és una badada.
La “cosobirania”, com l’entenia l’exministre García Margallo, consisteix, dit ràpid, en que Gibraltar seguiria pertanyent a Gran Bretanya –que és el que volen els llanitos–, alhora que gaudiria dels avantatges de pertànyer a la UE pel fet de formar part, d’alguna manera, de l’Estat espanyol. Al final, però, la cosa s’ha quedat en aquell teixit espès de comissions, la primera conseqüència del qual, diuen, diuen, diuen que serà l’augment dels impostos sobre el tabac, l’alcohol i la benzina al territori britànic. L’entusiasme que deu suscitar tot això entre els gibraltarenys no es gens difícil d’imaginar.
Dret a decidir
Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, ha dit i redit que “a l'Europa moderna el que ha d'imperar és el dret a decidir. El consentiment d'un poble és el que sempre s'ha de buscar abans de parlar de la seva sobirania”. La premier Theresa May, també. Margallo pensava que podia saltar-se el dret dels llanitos amb un acord entre els governs espanyol i britànic i la UE, jugada que estalviaria a l’Estat espanyol la molèstia de preguntar als gibraltarenys què els hi sembla. Aquests jocs de mans, a més, podrien tenir efectes colaterals no desitjats per a Espanya en relació a Catalunya, els Estats Units o l'OTAN.
Ara bé, fins i tot una Gran Bretanya en baixa forma té l’astúcia de fer que el problema perduri a base de comitès, comissions i arbitratges. Potser perquè un país amb l’experiència de passar en un segle d’administrar 300.000 a 33 milions de km2 (mentre la corona espanyola seguia el camí invers) se les sap totes en matèria de política exterior. També podria ser que abocar-se a criticar al govern de Pedro Sánchez per aquest fiasco diplomàtic sigui la cortina de fum que amaga el pes real de l’Estat espanyol a la UE, que dona pel que dona, i potser se l’han torejat un cop més. Potser.