És el primer cop que acomiaden Miquel Ferreres en 42 anys que fa de ninotaire per als diaris. Ell en diu despatxar, que sona més noucentista. Aquest dijous, el director d’El Periódico va anunciar-li que el dibuix del 29 de febrer que ve seria l’últim i el va despatxar. Han estat vint anys de res a vinyeta gairebé diària. Dit ràpid, Ferreres és qui ha traslladat a la premsa catalana l’onda dels cartoons polítics de ninotaires com Herb Block, Pat Oliphant o Kevin Kallaugher (KAL).

Per què l’han acomiadat?
Les raons que em va donar el director del diari són que han de fer una planificació nova. Res d’ideològic ni polític, o que no lligo amb la línia editorial, encara que és evidentíssim que no hi lligo, com tothom veu des de fa temps. Això no ho vull dissimular ni amagar.

Havia augmentat la conflictivitat amb la direcció, últimament?
Aviam... Quan la conflictivitat sovinteja i veus que allò que fas no lliga amb el diari... Estàs com en fals, pensant què toco, què no toco i tot plegat. La veritat és que m’ha estranyat que no passés abans. El meu nas ja em deia que no era un dibuixant per a aquest tipus de diari.

És un acomiadament per motius ideològics?
Així no ho podria dir. Però tinc la sensació incòmoda de no saber on arriben els motius econòmics i on la represàlia ideològica. Hi ha un problema econòmic autèntic [al diari] que es podria utilitzar per dissimular motius que no són econòmics. És el que sospito i em sembla entreveure.

Per a un ninotaire editorial, es tracta justament de no encaixar en la línia?
La meva línia havia de molestar perquè l’evolució del diari era en sentit contrari. Jo tinc opinions molt clares que no vull amagar, encara que m’interessa ser just dins la meva forma de pensar. Però no soc neutral ni equidistant ni mandangues. Als que fan això se’ls hi acaba notant: perden el sentit de la transgressió.

A La Vanguardia sí que encaixava o tampoc?
A La Vanguardia tampoc lligava amb la línia editorial. Contrastava bastant. El dibuix estripava una mica. És que aquesta és la funció del dibuixant. I jo, per caràcter i forma de fer, no sé fer dibuixos de mel i mató, de pastisseria que no embafi, com un allioli que no piqui.

Què hi perd El Periódico amb el seu acomiadament?
Perd punxa. En 20 anys he aconseguit que molta gent segueixi l’acudit i hagi agafat una complicitat amb el diari i amb mi. Et tornes com de la seva família. Per als que compren diaris, la vinyeta és com un vici. Si aconsegueixes lligar amb ells, els dones un respir, un moment d’humor. Per a d’altres soc com una espina clavada... Si he durat tants anys és perquè feia vendre diaris. No paguen per algú indiferent o anodí. Si els que pensen com el diari diuen “aquest paio, què hi fa aquí?” i els que pensen d’altra manera diuen el mateix... això dona categoria al diari.