El nou Estatut va ser el compromís estrella del tripartit, que encapçalava Pasqual Maragall sorgit de les eleccions al Parlament del 2003. La proposta, rubricada en l’anomenat Pacte del Tinell, havia obtingut durant la campanya electoral l’impuls del líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. El secretari general socialista -i aleshores cap de l’oposició al Congrés- en un míting a Barcelona es va comprometre a respecta l’Estatut que aprovés el Parlament.

Durant tres anys la vida política i parlamentària de Catalunya va girar al voltant de la redacció del text, que va engolir fins a l'esgotament qualsevol altre debat. Les negociacions es desenvolupaven enmig d'un clima de tensions sovintejades dins del tripartit -que fins i tot van rebre el nom d'una atracció de moda, Dragon Khan-, i el pols amb CiU, que aprofitava per marcar perfil amb aquesta negociació després que tot i guanyar en escons les eleccions havia quedat relegada a l'oposició.

Paral·lelament, a Madrid es produïa un gir després dels atemptats d’Atocha i Zapatero arribava inesperadament a la Moncloa el març del 2004. El debat estatutari va tensar ràpidament la política espanyola on a les crítiques del PP s’hi sumarien aviat tensions entre el PSOE i PSC.

Després dels dos primers anys de treballs, l’Estatut va quedar tancat en la ponència redactora i es va aprovar en comissió el juliol del 2005, però per aconseguir el llum verd del ple del Parlament encara va haver de superar una negociació d’infart que es va tancar in extremis i de matinada a la Cambra català. Finalment, el 30 de setembre, es va aprovar amb 120 vots a favor (CiU, PSC, ERC i ICV) i 15 en contra (PP).

L’octubre el text va aterrar al Congrés. Allà va caure a mans d’Alfonso Guerra, com a president de la Comissió Constitucional del Congrés, que l’esperava armat amb un ribot, del qual no va dubtar a vantar-se. El PSOE ja havia anunciat que presentaria esmenes. També en va presentar el PSC.  

El recorregut per la Cambra baixa va provocar noves tensions i més retallades. També una reunió de sis hores un dissabte, 21 de gener, a la Moncloa entre Zapatero i els responsables de CiU, Artur Mas i Josep Antoni Duran, per tancar serrells, entre els quals, el terme nació del preàmbul.

Es trenca el tripartit

Finalment, l’Estatut es va aprovar al ple el 30 de març del 2006, però pel camí les renúncies acceptades van provocar que ERC votés en contra del text final al Congrés. L’Estatut es va votar amb el suport de PSOE, CiU, ICV, IU, PNB, CC i BNG i el vot en contra de PP i els republicans, mentre que EA, NB i Chunta Aragonesista s’hi van abstenir.

A Catalunya, el vot en contra dels republicans va provocar una crisi de Govern. Maragall va destituir els sis consellers d’ERC i l’acord entre socialistes i republicans va saltar pels aires.

A Madrid, el PP després d’una agressiva campanya que incloïa meses petitòries pels carrers d'Espanya, va presentar al Congrés una proposició amb més de 4 milions de signatures demanant que l’Estatut se sotmetés a referèndum a tota Espanya.

El 18 de juny del 2006 es va aprovar l’Estatut en referèndum amb una participació que no va arribar al 50% i amb un suport del 73,90% dels vots.

El PP va anunciar a finals de juliol del 2006 un recurs contra 114 dels 223 articles, 9 disposicions addicionals i dos finals. El 20 de juliol l’Estatut va entrar en vigor un cop va ser publicat al DOGC  i al BOE i a finals de setembre el TC va admetre a tràmit el recurs. També va recórrer en contra el Defensor del Poble i les comunitats d’Aragó, Balears, Comunitat Valenciana, Múrcia i La Rioja.