És estiu i la tele està de vacances. Potser el que s'evidencia més durant aquestes setmanes és la quantitat de programes de temàtica política, siguin notícies, tertúlies, entrevistes o entreteniment, que omplen diàriament la graella televisiva, i l'absència de les quals, per bé o per mal, es fa notar. El format més estimat entre els catalans, i el que revela més sobre la nostra manera de veure'ns a nosaltres mateixos és la sàtira del Polònia, que des del 2006 ens congrega a les sales d'estar per reviure la desfeta política de torn. És ben bé així: els catalans celebrem les nostres derrotes i riem de les pròpies desgràcies. Des de fa anys, però, ens alerten dels canvis profunds en la manera de fer (o fer veure) la política. La majoria dels actors polítics d'avui dia, molts hi estareu d'acord, fa temps que han esdevingut precisament això, actors, ninots de ventríloc, ensinistrats i maquillats per aparèixer i quedar bé a tot arreu. Polítics tot terreny que sovint aprofiten les seves pífies per semblar més humans, més connectats, més reals. És per això que avui, des de La Gandula, ens preguntem: encara ens fa falta la sàtira quan la realitat és molt més graciosa?

Com fer-nos riure amb allò que ja no fa gràcia

Abans de res, val a dir que no dubto de l'enorme talent que es necessita, en tots els nivells del programa, per tirar endavant el Polònia després de tants anys i que encara sigui un èxit. Miro el programa tots els dijous i, cada dijous sense falta, em fa riure. Ara bé, fa mesos que no puc evitar sentir una mena d'esgarrifança cada cop que, per posar un exemple, veig el gag de torn sobre la taula de diàleg. El gag de torn que reflecteix l'estira-i-arronsa d'aquella setmana, orquestrat per Pedro Sánchez i Pere Aragonès, que els permet passar de puntetes una setmana més sobre la qüestió territorial. En aquest punt m'imagino els guionistes del programa, setmana rere setmana, estirant-se dels cabells i intentant buscar una nova fórmula, la manera de treure-li la gràcia a una situació que es repeteix i que, definitivament, ha perdut la gràcia. Potser l'acudit no em fa gràcia perquè s'assembla massa a la realitat.

La mort de la sàtira

No em malentengueu, el problema no és el Polònia. El problema és la manera de fer política. Almenys això és el que van patir els creadors del Saturday Night Live durant campanya de les presidencials nord-americanes de 2016. Fins i tot abans d'accedir al càrrec, comentaristes i espectadors ja estaven tips de les imitacions de Donald Trump. Era impossible encendre la tele, l'ordinador o el mòbil i no trobar-te amb un acudit irònic o un paio amb pintura taronja i una perruca rossa, dient les bajanades més inimaginables. Per a ells, Trump va suposar la mort de la sàtira, perquè arribava un punt en el qual el guió ja no podia anar més enllà, ja no es podia concebre una bestiesa més gran que la que havia dit el Real Donald TrumpTM. Senzillament, la sàtira es va quedar sense lloc. El polític de carn i ossos i perruquí era més ridícul que la còpia barata de la tele. Així és com la sàtira política esdevé un recordatori pessimista i redundant d'allò que ja sabem i no podem canviar. El Polònia és massa real per fer-nos riure.

M'és difícil distingir la realitat de la ficció quan, a la política, estan entrelligades. La sàtira funciona quan l'humor pot ajudar a ressaltar allò que és una mica tabú, per criticar el que està podrit dins el sistema. La gràcia sorgeix d'imaginar-nos com deuen ser els polítics en la intimitat, i es desenvolupa en una fantasia exagerada. Però ara sembla que els polítics estan preparats per tot això, fins i tot més que per fer política. Alguns sembla que vulguin sortir al Polònia dient ximpleries. M'ha passat amb Alberto Núñez Feijóo, amb qui tinc la sospita (segurament paranoica) que força la imatge que vol projectar, que vol assemblar-se massa a Rajoy i fa veure que s'entrebanca amb les paraules. I quin creieu que és l'efecte de tot plegat? Jo veig un ciutadà-espectador cada cop més saturat, extremadament polititzat, però que no sap ben bé fer amb tanta informació i es resigna a escopir tres o quatre tuits de tant en tant, ràpidament i per desfogar-se, abans no esclati un nou escàndol que reclami la seva atenció.

Però bé, sembla que tindrem sàtira per estona i riures assegurats, com a mínim, fins a l'any vinent. S'obre l'època de precampanya, perquè les eleccions municipals 2023 ja engeguen la maquinària. Per tant, és l'hora en què els actors (polítics i no polítics) comencin a empolainar-se de nou.