Lluny queda el Pedro Sánchez que parlava d'una "nació de nacions" i que es reunia amb el president de la Generalitat al Palau de Pedralbes. El trencament de la majoria de la moció de censura va acabar d'evidenciar-se en el debat d'aquest dilluns. Allà va acabar de comprar el marc mental de la dreta: la mà dura. Ja d'entrada va prometre una ofensiva contra TV3, l'educació i la penalització de la convocatòria de referèndums. Ja entrat el debat, fins i tot va comprometre's a "portar Puigdemont davant la justícia espanyola". Les promeses de diàleg amb l'independentisme ja són una pantalla passada, i encara més a pocs dies de tornar a les urnes, un mes després de la sentència del procés. 

Aquest dimecres va fer un pas més. Durant tots els mesos que va durar el judici, malgrat els gestos que li reclamava l'independentisme, el seu govern va respondre que no podia donar cap ordre a la Fiscalia, que seria una interferència en un altre poder de l'Estat. Ara, preguntat per l'extradició de Puigdemont, diu el contrari: que el ministeri públic "depèn del govern" i que és d'aquesta manera que aconseguirà posar el president a l'exili a disposició de la justícia espanyola. La separació de poders ja és una pantalla passada. Tant és així que ja ni tan sols fa cas de la Junta Electoral Central: l'entrevista a RNE on va dir això la va concedir al Palau de la Moncloa, malgrat l'expedient que li va obrir l'àrbitre electoral.

Les associacions de fiscals majoritàries, que no esperaven aquesta ocurrència, van posar-se com una moto quan van escoltar el candidat del PSOE. La mateixa Fiscalia General de l'Estat va emetre un comunicat defensant la seva "autonomia". Però no sembla ser una patinada de Sánchez. Hores més tard, la vicepresidenta Carmen Calvo va insistir-hi. “El fiscal general de l’Estat qui el nomena a Espanya? El govern”, justificava. Assegurava que el ministeri públic “estant enquadrat en l’àmbit del poder judicial, no és poder judicial”. I reiterava: “Té un vincle important amb les decisions de política criminal del govern en totes les democràcies del món”. Va aprofitar per tornar a reclamar a Bèlgica "que estigui a l'altura" i el lliuri.

La campanya electoral del 10-N, que ja va començar el 14 d'octubre amb la sentència del procés, s'ha debatut entre les mesures a aplicar contra l'independentisme català, no en el diàleg. L'extrema dreta ha imposat el marc de joc i gairebé tots els jugadors l'han comprat. Ara Pedro Sánchez ha decidit assumir el rol d'acusació contra Carles Puigdemont, un paper que casualment va exercir Vox dins la sala segona del Tribunal Suprem. Al públic que vol escoltar això li és igual la separació de poders quan es tracta d'anar contra els "sediciosos" catalans. A diferència d'Abascal, ell sí que té el poder de l'Estat.

Primer revessos d'Europa

La història de les euroordres es repeteix. Primer va ser la justícia belga qui va deixar Carles Puigdemont en llibertat sense mesures cautelars mentre examina l'euroordre del jutge Pablo Llarena. Ara les autoritats del Regne Unit han contestat a l'ordre de detenció europea sobre la consellera Clara Ponsatí. Primer han dit que la petició "és desproporcionada" d'acord amb la seva legislació. Després han rectificat i han dit que "falta informació essencial". Això no frena l'euroordre judicial, que segueix un camí en paral·lel, però és un nou revés a la causa.

En l'anterior intent, el magistrat instructor va decidir retirar totes les euroordres després de decisió del tribunal d'Schleswig-Holstein, que va limitar a un possible judici per malversació, i no per rebel·lió, l'extradició de Puigdemont. Això va ser el juliol del 2018. Abans, el desembre del 2017, també la va retirar argumentant que un possible lliurament per un delicte que no fos el de rebel·lió posaria en dubte la "unitat jurídica inseparable" de la causa al Suprem. Sembla que la causa del procés fa aigües quan travessa els Pirineus.