Xavier Domènech, cap de files d’En Comú Podem a Madrid, ha ofert en el seu discurs de la Diada, aquest diumenge, el catàleg argumental ja clàssic de la confluència d’esquerres, embolcallat amb la que últimament sembla la clau d’interpretació del discurs dels comuns: “No hi ha espera que valgui però tampoc hi ha pressa que valgui. Perquè no volem aixecar murs”. Ha reivindicat "el catalanisme de majories" i ha demanat acció política concreta per "construir el dret a decidir".

A Sant Boi, davant de mig miler de persones, Domènech ha arrencat lloant la diversitat com a major riquesa política del país, seguint pels drets socials i la defensa dels serveis públics; a continuació la fraternitat amb la resta de “pobles ibèrics” i, finalment –arran de la transformació de Catalunya en clau de volta de la política espanyola, segons ha dit– de la necessitat que Catalunya “construeixi” el seu dret a decidir “amb les seves mans” i que aquest es formalitzi en un referèndum.

Colau plora

El moment més emocionant de l’acte ha arribat quan la cantant Maria Arnal ha fet plorar l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau amb la seva interpretació d’A la Vida, d’Ovidi Montllor, gairebé com Janis Joplin amb el Ball and Chain del 1967 a Monterey. Colau, que seia en primera fila, ha estat l’estrella de la trobada encara que no hagi parlat: no ha començat l’acte fins que ella no ha arribat, mitja hora tard.

Domènech ha volgut picar l’ullet a l’esquerra independentista, sigui ERC sigui la CUP, amb un parlament on la retòrica obrerista amb què ha obert ha anat deixant pas a un discurs més sobiranista en què ha esmentat alguns dels referents històrics d'aquests partits i ha acabat amb el crit que Lluís Companys feia servir per cloure els seus mítings: “Visca Catalunya!, Visca la llibertat!”.

Atrapats

Domènech insistit que "la diversitat" és la clau que Catalunya hagi pogut resistir els embats en contra seva des del 1714. El seu relat ha seguit recordant "el moviment veïnal i el moviment obrer" com a relleus de les lluites antifranquistes per anar “de la protesta a la proposta”. La lliçó d'aquell moment, per a ell, és doble: que no hi ha salvació individual sinó social i que aquesta demana "una sanitat pública, una escola pública...".

“Estem massa atrapats com a país en els fulls de ruta”, s’ha exclamat. “Companys, senzillament, ho va fer. El poble català ha de construir el seu futur amb les seves mans. No hi ha espera que valgui, però tampoc hi ha pressa que valgui. No volem fer un mur. No volem fulls de ruta que semblen debats purament anacrònics”.

Fraternitat amb els pobles ibèrics. Catalanisme popular. Ha passat d’aquests dos conceptes a reclamar el paper de la seva confluència: “Hem defensat absolutament com ningú el dret a decidir del nostre poble”, però ha exigit acció política: “La sobirania no només es decideix sinó que es construeix”.

Condicions

També ha posat condicions al món independentista en nom de “la força de la pluralitat”. Aquestes: “Ha de ser un procés sense dogmes. Que no vol dir sense fermesa”.

 “La història és nostra i la fan els pobles”, ha afegit en castellà. És la frase de Salvador Allende, que es va suïcidar un 11 de setembre, dia del cop d’Estat de Pinochet a Xile.

A l'acte hi han intervingut també Pere Portabella, Marina Subirats i Arcadi Oliveres. Hi eren presents el cap de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin; el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego; la coordinadora d'ICV, Marta Ribas; el dirigent d'ICV, David Cid, i la diputada de Podem, Jèssica Albiach, entre altres dirigents de la confluència.

La filòsofa Marina Subirats ha volgut destacar les diferències d'aquest moment amb el dell 1976, que ha resumit així:

  • El model de societat: "volíem una democràcia representativa i ara sabem que no n’hi ha prou amb això".
  • L’adversari: "era clar: el franquisme; ara és la globalització, molt poca gent que s’ha apoderat dels recursos de funcionament del món. Per combatre-ho, més que en nacionalismes hem de pensar en construir moviments transnacionals i transversals".
  • "La gran capacitat d’acció unitària de l’Assemblea de Catalunya, que ara no hi és tant".
  • "Que mai us diguin que no defenseu els drets de Catalunya [es dirigeix "als de la tradició del PSUC, d’ICV, a tots els nou vinguts..."] i recorda les lluites pels drets socials dels anys 70".

La seva conclusió: "Ara hauríem de fer un govern de salvació nacional".