La presidència de la Junta d’Andalusia dominarà el cicle informatiu dels diaris de Madrid. A Barcelona té competència: la vaga de fam de quatre dels nou presos polítics. Cap diari de les dues capitals s’oblida d’Andalusia i només un, El País, no inclou en portada que els consellers Rull i Forn s’han afegit a la vaga de fam de Sànchez i Turull.
Per alguna raó serà que no ho considerin notícia de primera. Potser no volen presentar al govern de Pedro Sánchez assetjat pels dos fronts. Destaquen en un títol petit als “barons socialistes”, que atribueixen la patacada de Susana Díaz a “la relació” de Pedro Sánchez als independentistes catalans. Aquesta relació en concret no podria ser pitjor… però tant li fa.
Dels de Madrid, tres ensenyen clarament les seves cartes per Andalusia. El Mundo, l’ABC i La Razón sembla que s'asseguin a les taules de negociació per l’entusiasme que demostren en empènyer als tres partits de la dreta perquè es deixin de manies i pactin.
L’ABC opta per un d’aquests pòsters de pel·lícula dels anys 50, com volent acostumar la seva gent al tripartit PP-Cs-Vox. En mostrar al líder de Vox en igualtat amb els del PP i Cs, el tabloide monàrquic segueix la seva tasca de normalitzar al grup ultra: és un partit com els altres, vénen a dir. Cap problema. Tot s’hi val. Com comentaven aquest diumenge un executiu sevillà i una catedràtica d’Economia de Granada, “Podemos és pitjor que Vox”.
El Mundo s’estima més concentrar-se en pressionar Cs per a que ni se’ls hi acudi acostar-se a Susana Díaz. La foto de portada és espectacular: l’encara presidenta andalusa –un primer pla dels seus ulls– apareix entre plorosa i espantada, el retrat d’algú que espera la sentència final. Els missatges dels diversos titulars són claríssims: el PSOE s’ha carregat Díaz i només vol que els resultats andalusos no li facin mal a Pedro Sánchez. Si Cs obre aquesta porta, es farà responsable de mantenir Sánchez a La Moncloa i els andalusos no els ho perdonaran. El mateix ve a dir La Razón.
Tots van a la seva. Crida l’atenció el diari econòmic líder, Expansión. La seva portada és un cant ple d’il·lusió i esperança a una de les seves causes més estimades: un tripartit de la dreta a Andalusia obriria la porta a “una massiva rebaixa d’impostos”.
Per a no espantar la clientela, defineixen Vox com una simpàtica variant més dels “populismes europeus” –sempre és millor això que no pas descriure’ls com l’extrema dreta neofranquista indígena, amb propostes tan estranyes a la constitució com les de l’independentisme. Sembla ser que, en aquest cas, apliquen el criteri del president dels EUA, Richard Nixon (1968-1974), del dictador de Nicaragua, Anastasio Somoza: “és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Si rebaixen impostos, què tant se val que rebreguin constitució, oi?
En la mateixa línia (“circulin, aquí no passa res!”) tracten Vox els altres diaris de Madrid.
A casa nostra, La Vanguardia i l’Ara obren amb els presos. És el tema local. El Periódico, en canvi, atorga preferència al vesper d’Andalusia i amaga per sota la decisió de Rull i Forn de sumar-se a la vaga de fam de Sànchez i Turull.
Fa l’efecte que per al diari de Zeta el cas de la Junta és també local i potser li ho sembla més que els presos en vaga de fam. En ressaltar que Cs vol “aïllar” Vox a canvi de la presidència –se suposa que pactant-ho amb el PSOE, encara que no es digui– El Periódico malda per no fer quedar malament cap dels dos partits que a Catalunya són l’eix del bloc espanyolista. Tal vegada pensen que si aquests parell no s’entén a Andalusia, l’esquerda entre l’un i l’altre arribarà al Parlament i enviarà als llimbs un futur pacte. L’esperança és l’última cosa que es perd.