Ha estat dir que el PP no tenia cap protagonisme a les portades perquè, patapam, tot girés en sentit contrari. Els diaris madrilenys se les tenen aquests dies construint dos relats diferents. D’una banda, El País insisteix a sostenir l’actual estat de coses en assenyalar el PP com un partit indesitjable. Ho fan tot remarcant que, a Europa, el PP és partidari de condicions rigoroses sobre els diners dels fons de reconstrucció postpandèmia. Volen dir que els peperos pretenen controlar el govern des de Brussel·les (on els populars sí que tenen prou majoria) obrint i tancant l’aixeta dels diners europeus que Espanya necessita sí o sí.
Aquest relat té potència, però és complicat, malgrat que el diari dels progres clàssics ho simplifiqui com una mostra d’escàs patriotisme i d’hipocresia nacionalista, etcètera. Pitjor, com que a Europa encara no passa gran cosa en relació amb aquests fons, doncs, esclar, és complicat de sostenir en portada. Ja són quatre dies seguits tocant la mateixa música amb poca varietat d’arranjaments. Corren el risc que la gent avorreixi la melodia.
La tuna de la dreta tampoc ha renovat gaire el repertori, però l’ha actualitzat amb gràcia i ofereix més varietat. Explica tot d’històries per afavorir el que abans de la pandèmia se’n deia Pacto Nacional. De moment, aquestes històries són de quatre tipus. Les que pressionen el PP perquè abandoni l’estratègia de la crispació —concepte ja a la vora de la paperera dels tòpics—. Després hi ha les que desacrediten Podemos de pensament, paraula, obra i omissió —coses com això de la targeta de mòbil que surt a El Mundo i La Razón, afer d’una qualitat i credibilitat inferiors al de la mani del 8-M i la Covid, imagina’t com hi van, pobrets.
El tercer tipus són històries que ridiculitzen els ministres més “rojos”, com fa l’ABC amb Isabel Celáa, titular d’Ensenyament. Finalment, les que vexen o enfanguen qualsevol soci parlamentari del govern espanyol, especialment indepes i sobiranistes —perquè Teruel Existe i companyia ja no existeixen— com fa El Mundo dient, aix, uix, que uns de Bildu han anat a visitar un etarra pres. Ja entendràs que això és gravíssim i cal dir-ho molt fort, sobretot comparat, posem per cas, amb el terrorisme d’Estat, del qual no se n’ha de dir res, encara que sigui la matèria fundacional d’aquest diari, com explica o explicarà el mateix fundador, Pedro J. Ramírez, en aquest serial hagiogràfic que publica al digital on s’ha arrecerat.
Es coneix que no serveix per a portada el judici al Major Trapero i a la cúpula dels Mossos i del Departament d’Interior, on es verifica la qualitat de la democràcia i de la justícia espanyoles. Tot això no apareix a les portades d’avui (ni d’ahir, ni d’abans-d’ahir…). Potser perquè ja han descomptat que els condemnen o, tot podria ser, perquè és un embolic saber de què se’ls acusa —ni els fiscals ho han deixat gaire clar— o perquè és complicat construir un relat Bons & Dolents per la debilitat de les proves i la poca traça de la Fiscalia en muntar una acusació creativa amb un xic de grapa. A més a més, la sala del judici és on Judes va perdre l’espardenya. Així és molt difícil treballar, escolti.
Aquest afer tampoc no el duen en primera El Periódico ni La Vanguardia, mentre que El Punt Avui i l’Ara en donen un retallet que plora per sota de la pàgina, una mica perquè els seus lectors, que n’estan pendents, no ho trobin a faltar. Els quatre diaris impresos del cap i casal obren amb la mateixa matèria: tot Catalunya entra avui en fase 3, avinentesa que mereix títols com els que es van fer pel desembarcament de Normandia. No és que la cosa no es mereixi obrir la portada. Al contrari, segurament s’ho mereix més que la targeta de mòbil de l’ajudant de Pablo Iglesias o el debat inicial dels fons europeus. Però siguem conscients que es tracta de posar a tota portada coses com poder viatjar de Barcelona a Benavent de Segrià, 160 quilòmetres de rutina. Així estem.
