La gestió d’una tragèdia no es limita a l’actuació sobre el terreny. També inclou la construcció d’un relat i la gestió comunicativa: qui compareix, quan ho fa, quines i quantes dades s’ofereixen, quines responsabilitats s’assumeixen i de quines se’n fa responsables als adversaris polítics. En l’accident d’Adamuz (Còrdova) i la DANA que va arrasar part del País Valencià a finals d’octubre del 2024 —les dues tragèdies més recents que ha patit l’Estat espanyol— s’observen dues maneres diferents d’afrontar la crisi. En el cas del sinistre ferroviari, el govern espanyol ha optat per una estratègia basada en compareixences freqüents i detallades, amb un protagonisme clar del ministre responsable del cas; el titular de Transports, Óscar Puente. I també d’acusar el PP de fer ús de “boles” i desinformació per desgastar l’executiu de Pedro Sánchez. En el cas de la catàstrofe meteorològica, els populars van optar des d’un primer moment per tancar files amb Carlos Mazón i acusar el govern espanyol de ser el culpable que es produïssin tantes morts.
Puente —un ministre tuitaire obsessionat en la comunicació, tal com assenyalen a aquest diari fonts de la Moncloa— ja va donar pistes la nit de la tragèdia sobre com pretenia gestionar la crisi d’Adamuz: va comparèixer de matinada en una breu roda de premsa en la qual va admetre que no es disposava de gaire informació, però que l’accident s’havia produït en condicions “estranyes” perquè es tractava d’una línia recta, el tren era nou i la infraestructura havia sigut renovada feina poc.
Des de llavors va ser entrevistat en diverses televisions i cadenes de ràdio, i ha ofert dues rodes de premsa sense cap limitació de temps ni preguntes, en les quals ja ha pogut donar més detalls i ha reconegut que la principal hipòtesi és una fractura prèvia de la via. No ha descartat que l’origen sigui un “defecte de fàbrica”. Un element rellevant en el cas d’Adamuz és que no s’ha produït mai un debat públic sobre qui era l’autoritat competent. La infraestructura ferroviària és de titularitat estatal. El PSOE no ha tingut ni una sola oportunitat de traslladar cap tipus de culpa a la Junta d’Andalusia, actualment en mans del PP.
Els atacs del PP al govern espanyol per la DANA
En el cas de la DANA, la normativa és clara i apunta que la gestió d’una emergència és responsabilitat de l’autonomia. Però el PP, des d’un primer moment, va aprofitar la multitud d’actors afectats per la tragèdia per repartir culpes. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va traslladar el seu suport al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, de qui senzillament va reconèixer que podia haver comès alguns "errors humans". I va defensar que les decisions preses pel govern autonòmic es van prendre en funció de la informació disponible en cada moment. És així com els populars van posar el focus en el paper d’organismes de titularitat estatal, com l’AEMET, responsable de les previsions, o la Unitat Militar d’Emergències, com a recurs clau en la resposta a grans catàstrofes. L’argument era que, encara que la direcció operativa recaigui en l’autonomia, la qualitat i el moment de la informació condicionen la capacitat real de decisió.
Malgrat els intents del PP de repartir les culpes, des d’un primer moment va calar en l’opinió pública que la responsabilitat última de la tragèdia fou de la Generalitat Valenciana, que podria haver disminuït la xifra de 229 morts si hagués enviat abans l’ES-Alert a la població. I llavors el focus es va situar en una pregunta que encara no ha tingut una resposta clara: per què el dinar de Mazón amb la periodista Maribel Vilaplana al restaurant Ventorro es va allargar tantes hores i va arribar tan tard al CECOPI?
A mesura que avançaven els dies, la DANA va derivar en una confrontació de relats entre PP i PSOE. El govern espanyol defensava que els avisos meteorològics s’havien emès amb antelació suficient i que les comunitats autònomes disposen dels instruments legals per activar alertes i protocols. El PP, per la seva banda, insistia en la complexitat de gestionar una emergència en temps real i en la dependència d’informació tècnica generada per organismes estatals que, segons ells, no s’havien enviat de forma correcta. Aquesta dinàmica va acabar situant el debat en el terreny del minutatge: qui va saber què, quan, i amb quin grau de concreció.
La treva política
En plena commoció a tot l’Estat, Sánchez va intentar evitar que se’l titllés d’oportunista i va evitar durant molts dies assenyalar Mazón com a culpable. No va ser fins 20 dies més tard que el govern espanyol va assenyalar que el llavors president de la Generalitat havia de dimitir —no ho va fer fins un any després— i assumir “responsabilitats judicials”.
De moment, en el cas d'Adamuz, el PP també està respectant l’apartat de les responsabilitats, i Feijóo es va negar divendres en una roda de premsa a demanar la dimissió o el cessament de Puente com a ministre de Transports. Però ha trencat la treva política molt aviat. No ha trigat a vincular l’accident amb la gestió del govern espanyol. Així, ha acusat l’executiu de Sánchez de “falta d’informació”, d’estar “desaparegut” i “col·lapsat” i de deslleialtat institucional per no compartir en privat informació delicada amb el PP. Ha lamentat que el govern actua “tard i malament” davant la crisi ferroviària i ha assenyalat que “l’estat de les vies és el reflex de l’estat de la nació”. Amb el dol oficial finalitzat, la batalla política entra de ple en la tragèdia d’Adamuz.