Franz Kafka, o l’assemblea de la CUP a Sabadell, s’ha colat aquest dijous al Parlament. No és que ningú s’hagi transformat en una cuca, sinó un terrible empat, d’aquells que ara fan gràcia, però que al desembre no en van fer tanta. La diferència és que aquest cop no ha tingut més conseqüències que la desestimació d’un punt d’una moció de Catalunya Sí Que es Pot per reprovar el Govern, per associar el rebuig als pressupostos amb la limitació per desplegar polítiques socials.

Certament el moment ha tingut el seu punt de divertimento. A la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, de tradicional posat seriós, se li escapava el riure per sota el nas, mentre consultava què fixava el reglament de la cambra en cas d’empat. “Tornem a votar”, ha dit, prement el botó del so que crida a fer-ho, i esperant que algun diputat despistat tornés de fer el cafè, o del lavabo, per desempatar aquella anomalia. Però ningú s’ha presentat i s’ha fet un recés de dos minuts (primer ha dit 5 i alguns ho han lamentat). En aquest espai temporal han arribat dues persones, però han votat en sentits oposats i això ha donat el tercer empat. Desafortunadament per Joan Coscubiela, s’ha acabat desestimant el punt que parlava de garantir amb crèdits les mesures aprovades al ple d’emergència social.

Al final, l’únic que s’ha aprovat del text de 5 punts ha estat el de contingut legal: presentar abans del 10 d’octubre el projecte de llei de pressupostos pel 2017. El diputat de JxSí Roger Torrent n’ha fet certa befa, també llançant-li un dard a Enric Millo per reivindicar que caldrà també que el govern espanyol compleixi amb la previsió de despesa. Però al final ha acabat rebent tota l’oposició, a qui Torrent ha qualificat de fer un discurs “pervers”, perquè les mesures que volen diu que ja estaven en els comptes d’Oriol Junqueras.

Dos cops de CUP

Els qui han rebut per partida doble han estat els cupaires. La primera, de Germà Bel, que no es caracteritza per callar el que li ve al cap. En ple debat ha demanat la paraula, s’ha aixecat, i sense pèls a la llengua els ha qualificat de ser com una religió, perquè “van començar cremant heretges i han acabat incomplint pactes”. Els diputats anticapitalistes s’ho han mirat amb entre cara de sorpresa i sarcasme, en xoc per aquesta sobtada revelació de l’economista.

La segona, aquesta de tot Junts Pel Sí, ha arribat a partir d’una curiosa moció del PP, tampoc estranya per la seva intencionalitat de burxar en la ferida. Els populars volien veure què passava si demanaven posicionar-se sobre si BCN World serà o no condicionant per la qüestió de confiança. I els de Puigdemont s’han tancat en banda, tornant a adreçar un missatge de no-cessió, i han dit que no hi tindrà relació. És la segona negativa després del RUI, remarcant que els cupaires “no estan en condicions de demanar res”.

Uns militars

Qui no es veu en condicions de demanar, en aquest cas la pau, és Andrea Levy. La popular diu que té el will of peace dins seu, que desitja la fraternitat mundial, però que, en resum, el realisme ho deixa més en una cançó de John Lennon que no en un objectiu assolible. El que no entén és com la CUP vol una Catalunya desmilitaritzada i llavors munti els aldarulls de Can Vies i de Gràcia. “Estan a favor de la pau o no, allà?”, s’ha preguntat, nerviosa.

Nerviosa perquè no hi creu massa que estiguin pel bon rotllo. Per exemple, diu que Josep Garganté, el regidor dels anticapitalistes a Barcelona, li fa “por” i li provoca “intranquil·litat”. Per tant, la seva aposta continua sent tenir algú a qui acudir si algun dia una colla de Gargantés decideix trencar l’ordre.