El 12 de maig del 2024, Esquerra Republicana va perdre 200.000 vots, 13 diputats i la presidència de la Generalitat en les eleccions convocades anticipadament pel president Pere Aragonès. Aquell dia va començar el que semblava una crisi interna i que es va acabar convertint en una guerra fratricida entre companys de partits dividits entre qui apostava per la continuïtat d’Oriol Junqueras com a president i els que creien (amb Marta Rovira al capdavant) que era el moment de renovar lideratges i encetar una nova etapa. La batalla va ser llarga però la va guanyar Junqueras que va recuperar la presidència del partit a mitjans de desembre i al març va aconseguir aprovar les ponències elaborades per la nova direcció amb un amplíssim suport.
Així, un any després d’aquell 12 de maig, ERC no és ni de bon tros el partit dividit que va ser durant l'estiu i la tardor del 2024, però tampoc és monolític com ho havia estat durant la més d’una dècada de creixement sota el tàndem Junqueras-Rovira. La prova és que d’aquell convuls congrés van sorgir-ne sectors dins el partit que continuen vius tot i que al març van enterrar (encara que sigui parcialment) la destral de guerra, retirant les esmenes més crítiques i que buscaven limitar el poder del renovat president republicà i amb l’enrenou de la comissió de la veritat per esclarir l’afer dels cartells contra els germans Pasqual i Ernest Maragall de fons.
Aquests sectors són el que en el seu moment representaven les diferents candidatures que es van presentar al congrés. Nova Esquerra Nacional, liderada per Xavier Godàs i Alba Camps que van fracassar en l’intent de rellevar Junqueras i estaven estretament lligats als posicionaments de Rovira; Foc Nou, d’Helena Solà i Alfred Bosch que posaven el focus en el vessant més independentista del partit i que no van poder passar a la segona votació i Col·lectiu 1 d’Octubre, que existeix des del 2019 però que no va aconseguir els avals necessaris. A més d’aquestes, però, també hi ha un quart corrent, Àgora Republicana, tot i que en aquest cas no es podria considerar crític amb Oriol Junqueras, ja que està liderat per Joan Tardà, que va donar suport a l’exvicepresident del Govern, mentre que aquest li va confiar l’esmentada comissió de la veritat. El seu objectiu és tibar el partit cap a l’esquerra i de fet, Tardà es va mostrar partidari de canviar els estatuts perquè el partit deixés de ser exclusivament independentista i s’obrís també als sobiranistes, a banda de defensar els pactes amb els socialistes, una idea que va caure com un plom enmig del debat i que no va ser acceptada per la militància.
Un sol partit, però amb corrents interns
Les primeres paraules de Junqueras en recuperar el comandament del partit van ser per deixar clar que el temps de les candidatures havia passat i que ERC tornava a ser un sol bloc després de mesos llarguíssims de retrets i fins i tot d’insults. Si bé les candidatures s’havien “dissolt” els sectors encara són vigents i, per això mateix, durant les negociacions per les esmenes a les ponències tant el grup de Tardà com Foc Nou i Nova Esquerra Nacional van plantejar esmenes perquè el partit recuperés aquesta figura dels corrents interns. La formació ja n’havia tingut i havien suposat un greu mal de cap: el 2007 es van formar els corrents de Reagrupament i Esquerra Independentista, que després de la victòria de a la candidatura de Joan Puigcercós i Joan Ridao en el convuls congrés del 2008, es van acabar escindint.
Els draps bruts, rentats a casa
Finalment, la direcció va acabar pactant amb els diferents sectors recuperar aquests corrents interns i es va incloure en la ponència estatutària que va acabar avalada en el plenari del congrés del març a Martorell. En els estatuts d’ERC queda recollit de la següent manera: “Esquerra Republicana reconeix i respecta el pluralisme de les opcions ideològiques, culturals i polítiques al seu interior com a part indestriable de la seva democràcia interna, i per això les persones afiliades poden constituir-se en corrents interns”. Aquests es defineixen com “agrupacions internes de persones afiliades d’Esquerra Republicana d’abast nacional que comparteixen una determinada sensibilitat ideològica, programàtica o estratègia dins el marc dels principis i els valors d’Esquerra Republicana, plasmats en la Declaració Ideològica”. La seva finalitat ha de ser “enriquir la pluralitat d’idees i contribuir al desenvolupament de les propostes del partit”, a banda de respectar la normativa interna de la formació. En una roda de premsa, el vicesecretari d’organització i finances de la formació, Pau Morales, va deixar clar que hi havia d’haver el compromís “que el debat quedi canalitzat per la via interna”. És a dir, que els draps bruts es rentin a casa.
A l'espera del reglament per prendre la decisió
Pel que fa a la seva constitució, es necessitarà com a mínim, l’aval d’un 3% de la militància i el Consell Nacional els haurà de ratificar. Amb tot, encara hi queden alguns detalls per esclarir i, de fet, encara no és possible que els corrents es formin perquè estan pendents de la creació del reglament final. Inicialment es va acordar un termini de sis mesos des del plenari del congrés, dels quals ja se n’han complert dos. Des de la direcció del partit expliquen que s’hi està treballant i que estan dins dels terminis previstos. El reglament, això sí, també haurà de ser avalat pel Consell Nacional d’ERC, el seu màxim òrgan entre congressos i que es reuneix cada tres mesos de manera ordinària.
Els rivals de Junqueras s'ho rumien
D’aquesta manera, els diferents sectors encara tenen marge per decidir si es volen constituir o no com a corrent intern. Els únics que tenen clara la seva intenció de fer el pas és l’Àgora Republicana de Joan Tardà, mentre que Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i el Col·lectiu 1 d’Octubre tenen més dubtes, ho estan debatent o han deixat la decisió en pausa fins que el Consell Nacional no validi el reglament i coneguin exactament les normes del joc. El mateix dia del congrés, Nova Esquerra Nacional, la candidatura que més a prop va estar de prendre-li el comandament del partit a Oriol Junqueras (tot i que aquest va guanyar a prou distància) ja va expressar els seus dubtes respecte a aquesta possibilitat. En aquell moment asseguraven que el seu objectiu era “ser partit” i passant a convertir-se en un corrent, podria suposar el risc de fer-se més petit. De moment, la seva decisió està aturada.
Foc Nou, la candidatura d’Helena Solà i Alfred Bosch, es troba en una situació similar. A l’abril, abans de les eleccions a la Federació de Barcelona en què els crítics es van imposar a la candidatura oficialista, hi va haver una assemblea de l'excandidatura per encetar el debat i encara no l'han tancat. Per aquest motiu, preveuen noves assemblees per continuar discutint la qüestió. Finalment, per part del Col·lectiu 1 d’octubre, que porten des del 2019 fent oposició interna a Junqueras (abans amb Rovira com a número 2, ara amb Elisenda Alamany) tampoc no s’han acabat de decidir. Fins ara, diuen, no els ha fet falta ser un corrent intern per poder mostrar el seu enuig amb bona part de les decisions que s’han pres dins del partit des que es va obrir l’aposta pel diàleg amb el govern espanyol després de l’1 d’Octubre. El partit té, llavors, fins després de l’estiu per enllestir el document en qüestió i a partir d’aquí es veurà quin és el rastre que queden de les candidatures que es van enfrontar a Junqueras sense èxit.