El Congrés dels Diputats representa la tercera institució més important de l’Estat, per darrere del cap d’Estat i el president del govern espanyol. Aquest dijous els 350 diputats que conformen la cambra baixa escolliran el successor o successora de Meritxell Batet a la cadira més preuada del poder legislatiu, amb Francina Armengol designada candidata socialista (però amb la necessitat del suport de Junts). En una legislatura que s’aventura accidentada i inestable, la influència de la presidència de la Mesa resulta transcendental per ordenar debats, qualificar lleis i gestionar la vida parlamentària. Des de la restauració de la democràcia espanyola, el Congrés ha tingut dotze presidents diferents que s’han repartit de forma alternada entre el Partit Popular i el PSOE, a excepció de les primeres legislatures dominades per l’UCD. De la dotzena de presidents, sis han format part del PSOE, quatre del PP i dos d'UCD. Tres dones i nou homes.
Álvarez de Miranda i Landelino Lavilla, els primers de l’UCD (1977-1982)
Les primeres eleccions generals d’ençà de la mort de Franco van atribuir la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) i van fer Adolfo Suárez el primer president del govern espanyol de la Transició Democràtica. En la legislatura constituent, la presidència del Congrés va recaure a mans de Fernando Álvarez de Miranda entre els anys 1977 i 1979. Dos anys en què el ple va aprovar el projecte de Constitució espanyola que va ser referendada a les urnes el 1978, es va aprovar el règim preautonòmic de Catalunya i la Llei d’Amnistia va veure la llum. Amb l'aprovació de la Carta Magna es va suprimir el càrrec de president de les Corts, que va ocupar Antonio Hernández Gil.
En la primera legislatura espanyola, la primera sota les regnes de la Constitució recent aprovada, la majoria simple de l’UCD va ungir Landelino Lavilla com a president del Congrés dels Diputats, del 1979 al 1982. Va ser un període força intens i convuls perquè Lavilla va assistir a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a la primera moció de censura presentada per Felipe González contra el president Adolfo Suárez el 1980 i l’intent de cop d’Estat per part del tinent coronel Antonio Tejero el 1981.
El PSOE controla el Congrés: Peces-Barba i Félix Pons (1982-1996)
Tot i perdre la moció de censura contra Suárez, la mort política del primer president des de la restauració democràtica estava cantada. Allò va ser el prolegomen de la majoria absoluta del socialista el 1982 que va servir per col·locar un dels pares de la Constitució liderant els debats parlamentaris, Gregorio Peces-Barba. Va obtenir el major nombre de vots: 338 de 346. S’hi va estar fins al 1986 i en aquest lapse de temps va viure les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya i, a les acaballes del mandat, va col·laborar en la celebració del referèndum per l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986.
La revalidació del mandat de Felipe González va coincidir amb un canvi a la presidència de la cambra baixa. El socialista Félix Pons, anteriorment ministre d’Administració Territorial, va agafar les regnes durant deu anys, del 1986 al 1996, temps en què va presenciar una altra moció de censura fracassada: la d’Antonio Hernández Mancha (Alianza Popular) contra el president González. Pons és el president que més cops ha ocupat la cadira presidencial de la Mesa.
El PP recupera el comandament: Trillo i Rudi (1996-2004)
Després de 14 anys de govern socialista, la majoria simple de José María Aznar va propiciar que Federico Trillo controlés la vida parlamentària entre el 1996 i el 2000 i la primera dona, Luisa Fernanda Rudi, entre el 2000 i el 2004. Eren anys d’alta activitat terrorista, Trillo va veure com Aznar negociava amb ETA i, més endavant el 2002, el PP i el PSOE van il·legalitzar Batasuna com a “braç polític d’ETA” després d’aprovar la Llei de Partits. En aquestes dues legislatures, el Congrés va aprovar la Llei de la Qualitat de l’Educació (LOCE) i la fi del servei obligatori militar, la mili.
Marín i Bono (2004-2011) en temps de Zapatero i Posada, amb Rajoy (2011-2016)
Els mandats de José Luis Rodríguez Zapatero, que arriba al poder després de la nefasta gestió d’Aznar dels atemptats d’Atocha el 2004, van posicionar dos homes de poder socialista al capdavant del ple del Congrés: Manuel Marín (2004-2008) i José Bono (2008-2011). Tant un com l’altre van ordenar debats que van propiciar importants conquestes socials, com la Llei de la Dependència i la norma que va legalitzar els matrimonis entre persones homosexuals. També van observar la reforma frustrada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va acabar sent el desencadenant del procés independentista, i la fi de l’activitat armada d’ETA el 2011.
Ofegat per la crisi immobiliària del 2008, Zapatero va perdre les eleccions a favor de Mariano Rajoy. El PP tornava a manar i el gallec va posar Jesús Posada del 2011 al 2016, en un moment en què les institucions receptaven retallades i austeritat per aturar la sagnia econòmica d’Espanya. D’aquí neix la Llei d’Estabilitat Pressupostària en l’Administració Pública, retallades en la inversió publica de Sanitat i Educació i l’aprovació de la reforma laboral, que va servir per abaratir l’acomiadament. Va ser la composició parlamentària que va anticipar la fi del bipartidisme, amb la eclosió anys més tard de Podem i Ciutadans com a espais de competència del PSOE i el PP.
La fi del bipartidisme (2016-2023): López, Pastor i Batet
Arran de l’anomenada regeneració democràtica que va provocar els casos de corrupció del PSOE i del PP, Podem a l’esquerra i Ciutadans a la dreta van menjar-se part del pastís a les cambres a les eleccions del 2016. L’històric bipartidisme va perdre pistonada a favor de la fragmentació. El socialista Patxi López va ser el president del Congrés en un espai molt breu de temps (111 dies) perquè no hi va haver acord per investir un president. Va ser la legislatura més curta des de la Transició. I López va ser escollit amb el suport del PSOE i Ciutadans i el vot en blanc del PP. Per primera vegada el president del Congrés no pertanyia al partit majoritari a la cambra.
L’última legislatura de Rajoy, patrocinada per l’abstenció del PSOE, va tenir la complicitat d’Ana Pastor (2016-2019) liderant el dia a dia del parlament espanyol, que va viure com el procés independentista esclatava a totes les esferes. Els debats parlamentaris van augmentar la tensió pels volts del 2017 amb escenes que passaran a la història, com el republicà Gabriel Rufián sostenint una impressora des del seu escó. La presidenta Pastor va assistir a la moció de censura fallida de Pablo Iglesias contra Rajoy. Després del referèndum de l’1 d’octubre, el Senat, també controlat pel PP, va aprovar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per arrabassar competències de la Generalitat.
L’única moció que va triomfar, la de Pedro Sánchez contra Rajoy, va elevar Meritxell Batet com a presidenta del Congrés. La primera catalana en ser-ho, que ha renunciat a ser la candidata per a la nova legislatura, ha bregat durant quatre anys amb un ple que ha normalitzat les bronques i els exabruptes propinats per l’extrema dreta. La cambra baixa ha viscut una situació excepcional de crisi derivada de la Covid-19 i els anys posteriors al procés independentista.
